[Ressenya] L'AIGUAMOLL DEFINITIU ! directe!cat

LLIBRES EN DIRECTE fletxa

Dijous, 25 de desembre de 2014 13:55 h

[Ressenya] L'AIGUAMOLL DEFINITIU

( 2 vots )

carregant

Comparteix

URL curta

Giorgio Manganelli

Traducció de Carme Arenas

El Gall Editor

Pollença, 2014

146 pàgines

16,00 €

Giorgio Manganelli és un dels autors més inclasificables de la literatura italiana. "Heterodoxe", "experimentador", "rigorosanent personal", "original", són alguns dels adjectius amb els que s'ha definit l'autor milanès (nascut el 1922), que va formar part del grup d'escriptors i intel·lectuals, que en diferents col·lectius com el Gruppo 63, va contribuir a la represa cultural italiana després de la II Guerra Mundial. En aquest grup de neovanguarda es van integrar també autors com Umberto Eco.

Efectivament, l'obra de Manganelli fuig de tota trama narrativa i es situa en la plena llibertat d'escriptura, tant en narrativa com en l'assaig. La primera obra de Giorgi Manganelli es va publicar l'any 1964 i fins la seva mort Manganelli es va moure entre l'ensenyament, la traducció, la literatura i les col·laboracions periodístiques a Il Corriere de la Sera, Il Messaggero o la bella revista artísitca FMR. A banda va ser també lector editorial per a prestigiosos segells com Feltrinelli, Einaudi o Mondadori. A la seva mort, el maig de 1990, havia publicat una vintena de títol, que es veurien ampliats amb algunes obres pòstumes, com aquest Aiguamoll definitu (La palude definitiva, darrera obra que va escriure l'italià) que publica l'editorial de Pollença El Gall Editor amb una precisa i acurada traducció.

L'aiguamoll definitiu és, com tota l'obra de Manganelli, un texte que s'allunya dels cànons habituals en la narrativa. Tot i la seva brevetat té un ritme àgil i constant, per a descriure un paratge inhòspit i desconegut en el qual s'endinsa el narrador a la recerca de la seva salvació. El narrador, anònim, fuig de "la gernació que, de nit, s'amuntegava a la plaça davant del portal (...) i cridava la meva infàmia". Suposadament havia comès un delicte, però no sap ben bé quin ("però què diantre havia fet per se objecte de tant de furor?", "No recordo res dels meus delictes") i ha de fugir, acompanyat per un cavall que serà el seu company i el guia de la seva trajectòria per l'aiguamoll, al que arribarà guiat per "un vell, que amaga la cara en l'ombra d'una lluerna".

L'aiguamoll és la seva salvació, en tant que és "un lloc on (...) cap jutge o justicier no gosaria endinsar-se", però és també "un lloc on és difícil d'entrar i impossible de sortir; on seré fora de tot perill, però ben sol, i exclòs per sempre de qualsevol comerç humà". A mesura que es mou per l'aiguamoll, que descobreix la casa en la què habitarà, el protagonista es va preguntant per la naturalesa d'aquell aiguamoll, zona fronterera amb no se sap ben bé què, purgatori o potser infern, refugi però també malson, perillós però atractiu al mateix temps. En aquest sentit l'aiguamoll, protagonista també com ho poden ser el narrador i el cavall, és un element viu, una terra "tèrbolament viva".

És L'aiguamoll definitiu una obra per a gaudir de l'enigmàtic, del desconegut, amb una literatura precisa i treballada, madura i evocadora. Pel llibre desfilen les pors de l'home, però també l'atracció que provoca allò que no pot ser abastats de manera fàcil. La solitud de l'indiviu en la seva recerca de respostes.

Una meravella de llibre.

Comenta-ho