[Entrevista] Pep Blay: "La generació de catalans més joves, han viscut amb normalitat una varietat extraordinària d’artistes de tots els gèneres en llengua catalana”
0
Compartir
carregant
Pep Blay és escriptor i un dels periodistes musicals més reconeguts del nostre país. Al llarg de la seva dilatada trajectòria ha treballat a mitjans com l'Avui, i TV3 i ha publicat llibres sobre Sopa de Cabra, Els Pets i Enrique Bunbury, a banda d'algun llibre de ficció. Ara publica Les cançons de la nostra vida, un recull d'anècdotes i curiositats que amaguen les cançons catalanes més populars de la història.
Qui criteri vas seguir per fer la tria de les cançons?
Que tinguessin una història sorprenent, una anècdota interessant o una lletra que la gent sovint interpreti d’una manera diferent a l’original. El que marca el contingut del llibre són les històries que hi ha al darrera de les cançons, no la qualitat o la transcendència artística de la cançó. Tot i que, evidentment, he volgut que hi siguin les més populars, des de la música tradicional catalana fins als grans èxits del pop actual, que són les que desperten més curiositat.
Te'n va quedar alguna al calaix o hi són totes les que hi volies posar?
No, en vaig deixar fora. Si no sabia res d’especial d’una cançó, no l’he posat. Que això no vol dir que no existeixi cap història especial, eh? Simplement vol dir que jo no la sé, perquè no ho sé tot jo!!! També és cert que he tingut molt en compte el fil narratiu del llibre. Llavors hi ha cançons que no m’ha anat bé encaixar en cap capítol, com Johnny Boy de Love of Lesbian, no trobava la manera de posar-la. Per mi era prioritari que el llibre es llegís fàcilment des de la primera a l’última pàgina, perquè mai he pretès fer un llibre de judici històric al nostre cançoner, ni tampoc una eina de consulta per a melòmans. El que em fa il·lusió no és que algú trobi l’anècdota de la seva cançó preferida, sinó que tothom disfruti descobrint històries i curiositats sorprenents de tot tipus de música.
Com hi han influït els teus gustos en la tria? És a dir, has fet la tria pensant en el públic o que és llista de temes que més o menys t'agraden?
En el moment que trio les cançons més populars catalanes ( L'estaca, Boig per tu o El meu avi, per exemple), vol dir que estic pensant en el públic. Però també és cert que he aprofitat per introduir de tant en tant alguna de les cançons que a mi m’agrada especialment, perquè m’anaven bé narrativament, completaven o aportaven informació. Per exemple, els Kitsch de Banyoles, que encara que no tenen hits populars per mi són una banda de rock cabdal de la música catalana de tots els temps. De tota manera, s’han quedat fora moltes de les cançons que a mi m’apassionen. No he trobat el forat per introduir els Esthels d’Abús, per exemple. I és que el llibre es diu LES CANÇONS DE LA NOSTRA VIDA, no de LA MEVA VIDA.
Hi has inclòs temes de estils ben diferents (del rock a l'havanera), èpoques i llengua....
Per mi tot és música popular: El meu avi o la Jennifer. Quan una cançó roda sola i hi ha gent que ni se’n recorda de qui és l’autor, vol dir que la cançó ja és del poble. Llavors passa de generació a generació, com Paraules d’amor o L’Empordà. O com està passant amb Al mar. Per això hi ha tantes èpoques representades, des de l’Edat Mitjana fins ara!!! Llavors, quan remenes, te n’adones que sovint dins d’aquestes cançons tan populars s’hi amaguen històries fantàstiques al darrera. Per exemple, si la gent fos conscient que la cançó del Joan Petit Quan Balla procedeix d’un episodi de tortura a la presó, no sé si la cantarien amb la mateixa alegria! També és molt divertit constatar que moltes cançons que han resultat èxits espectaculars, en realitat han estat composades a última hora i gairebé de casualitat, com Bon dia o Fil de llum.
I pel que fa a les llengües, tan senzill com que he inclòs també algunes històries de cançons de grups catalans que canten en castellà, com Estopa, Pastora o El Último de la Fila, perquè han sorgit d‘anècdotes viscudes a Catalunya o perquè casaven perfectament amb altres històries de cançons en català. Per mi des d’Els Pets fins a Love of Lesbian han estat molt més que músics, han estat amics i companys de viatge dels meus trenta anys de periodista musical, els he fet reportatges i entrevistat moltíssimes vegades, i per això m’han explicat tantes històries que ara puc explicar en aquest llibre....
Es constata al llibre, que el nivell compositiu dels músics catalans és extraordinari. Creus que el públic ho sap valorar?
Crec que sí, la prova és que en aquests moments hi ha moltes cançons catalanes que la gent utilitza com a banda sonora de moments importants de la seva vida sense prejudicis ni manies, ja sigui per declarar amor, quan es mor un amic o per tenir companyia anímica en moments de soletat difícils, per posar uns exemples. Especialment la generació de catalans més joves, que han viscut amb normalitat una varietat extraordinària d’artistes de tots els gèneres en llengua catalana. La meva generació, la del rock català, encara arrossega vells prejudicis de quan en els anys vuitanta es considerava “de poble” cantar rock en català. Afortunadament, les coses estan canviant per bé.
A voltes ens quedem més amb la melodia d'una cançó que amb el que diu...
És música i, per tant, molt sovint la lletra ens entra com a conseqüència d’una melodia o d’un ritme que ens enganxa. I sovint el que ens transmet emoció és una cadència d’acords o de notes que ens fan plorar o ens contagien ràbia o eufòria. Paraules d’amor de Serrat ha estat utilitzada en moltes ocasions com a cançó nupcial, la música i el títol desprenen romanticisme i va bé per ballar acaramelats. Però si la nóvia para atenció a la lletra, no sé si li farà massa gràcia saber que el Serrat no parla de la seva parella actual, sinó que recorda amb nostàlgia que encara s’estima i sent alguna cosa per la primera novieta amb la que va fer l’amor per primera vegada... No crec que sigui el bon moment per recordar això en una boda!!!
A banda de la documentació de cada tema, al llibre hi ha també molta informació que ve de la coneixença personal amb els músics i d'haver viscut algunes experiències amb ells....
Efectivament. De fet, és la base. Vaig començar als vuitanta en un diari de Tarragona escrivint sobre els meus amics músics, que eren Els Pets i Lax’n’Busto. Tota la dècada dels noranta la vaig treballar en un diari català com l’AVUI durant la dècada dels noranta i després a Televisió de Catalunya, i per tant m’he trobat entrevistant i fent reportatges en continuades ocasions als grans artistes catalans de totes les generacions. M’he fet farts d’anar a concerts i hem viscut moltes experiències maques al marge de la feina. No és només feina, és també amistat. I de l’amistat en surten converses i confessions que no hagués obtingut mai només amb la fredor del professional.
El llibre no és només un grapat de cançons explicades, també expliques anècdotes de concerts, de gravacions, interioritats dels grups.....
Sí, de vegades la història curiosa no és com s’ha creat la cançó, sinó el que li ha passat a la cançó en algun moment de la seva vida. Per exemple, la petita epopeia de la versió anglesa de Boig per tu, que es va anomenar Just for you. O de vegades una lletra és el reflex de com s’han format els grups o de la vida privada dels grups, com és el cas de Jean-Luc d’Els Amics de les Arts, de quan vivien junts en un pis de Barcelona.
L'amic a qui t'adreces al llibre, existeix realment, et toca sovint fer d'assessor musical dels amics?
L’amic del llibre és una figura retòrica, però sí que és cert que de vegades els amics em demanen cançons possibles per a un casament, un enterrament o per enviar un missatge a la seva parella. I és que moltes vegades una cançó expressa millor els nostres sentiments que les nostres pròpies paraules. Per això hi ha cançons que acaben sent LES CANÇONS DE LA NOSTRA VIDA.
Ramon Moreno
Imprimir
Enviar
![[Vídeo] Molt aviat www.follimfollam.cat @follimfollam de moment una prèvia divertida](/img/80/80/0)
Actualitat