[Ressenya] PUTOS HIMNES GENERACIONALS
0
Compartir
carregant
Andreu Gomila i Marta Salicrú
Editorial Empúries
Barcelona, 2015
342 pàgines
16,00 €
La literatura musical al nostre país és de primer nivell, i no té res a envejar a la del món anglosaxó. No es tracta només de saber de música, sinó de saber-ho posar en un paper de manera intel·ligible i que generi interès en el lector i li crei expectatives i ganes de conèixer. Darrerament hem ressenyat en aquestes pàgines dos llibres de màxim interès, escrits pels periodistes Josep Maria Francino (Beatlemania. Una crònica personal) i Pep Blay (Les cançons de la nostra vida). Material, sens dubte, de lectura obligada. Com de primer nivell és aquest Putos himnes generacionals. Relats sobre l'escena musical barcelonina, escrit a quatre mans per Andreu Gomila i Marta Salicrú, col·laboradors de diversos mitjans, però amb seu estable a la revista Time Out Barcelona.
Els autors ens proposen un recorregut per aquesta "escena musical barcelonina", escena independent amb seu a Barcelona tot i que alguns dels grups i músics no siguin de la capital. Un reguitzell de noms circulen per les pàgines del llibre. Els capítols principals estan dedicats a Antònia Font, Mishima, Hidrogenese, Sílvia Pérez Cruz, Guille Milkaway, Standstill, Joan Colomo, Roger Mas, Love of Lesbian, Manel i el Petit de Cal Eril. Tots ells músics de primer nivell, amb un munt de seguidors i discos importants a les seves esquenes. També la tria recull una diversitat de propostes musicals que reflexa la realitat musical a casa nostra.
Putos himnes generacionals ens porta intrahistòries dels grups i músics a partir de la seva visió que en tenen Gomila i Salicrú, que els han seguit en tant que periodistes (i en molts casos amics) i també amb una important dosi d'admiració de fan, però sense perdre la necessària objectivitat. A partir d'aquests apunts, d'aquests traços biogràfics i musicals, ens fem una idea de la seva trajectòria, tot i que, com queda explicitat, aquest llibre no pretén dibuixar la història dels grups que han triat els autors. Aquesta és precisament la virtut del llibre: no incidir en la història oficial i sí en el que hi ha al darrere, el que no es veu, les aventures, vivències, els sentiments fins i tot, de grups i músics. Al fil de relat ens endinsem en les ventures i desventures d'un grapat de gent que es dedica al difícil món de la música, amb les seves oscil·lacions, amb les anades i vingudes, amb les gratificacions i decepcions, amb les esperances i les derrotes. Tots els músics hi són presents amb veu pròpia i amb les seves pròpies paraules al llibre, a través de les converses i entrevistes que els han fets els autors.
El llibre és també, vist en el seu conjunt, una radiografia d'una època meravellosa de la música al nostre país (amb Barcelona, sí, com la capital per on passa tot, encara que els grups siguin de Mallorca o de Calella de Palafrugell), un moment (que segons els autors forma ja part del passat) en què "les grans bandes eclosionaven". Un temps en què es van publicar discos molt importants i rellevants, amb una dosi de creativitat com s'ha donat en comptades ocasions.
Les anècdotes són, evidentment, nombroses i escrites de tal manera que el llibre no és un anecdotari més o menys atractiu, sinó una visió de la història observada des d'un altre punt de vista, lluny dels traços oficials dels perfils estandarditzats. Així sabem com va ser el trànsit de Love of Lesbian de l'anglès al català o de Standstill del hardcore al rock. També hi trobem les històries que mai se saben, les relacions entre els músics, els que volen més, els que ho deixen per mil i un motius, la impaciència per l'èxit, la maduresa musical que es produeix disc a disc, la fanfàrria dels concerts, la relació amb els fans.
No deixa de ser aquest un punt de vista atractiu. A la gent, els que els agrada la música, li interessa saber què passa de portes en dins, que es cou entre bastidors, què pensen els músics, com viuen la seva quotidianitat, què passa al backstage. I també és interessant veure la feina del periodista musical, com és la seva relació amb el grup, en quin punt posen la coneixença personal, els gustos particulars amb la necessària objectivitat a l'hora d'escriure. Putos himnes generacionals transmet, sobretot, més que informació (que n'hi ha i molta i de qualitat), una passió absoluta per la Música (en majúscules) més enllà d'estils. La passió del que fa la música i s'hi dedica, dels tècnics de gravació, dels músics de sessió, dels teloners, els programadors, la passió del públic que li agrada la música en general o un artista en concret i la passió del periodista musical. Sense passió no hi ha en cap cas, bona música.
Ramon Moreno
Imprimir
Enviar
![[Vídeo] Molt aviat www.follimfollam.cat @follimfollam de moment una prèvia divertida](/img/80/80/0)
Actualitat