[Ressenya] LA DESFACHATEZ INTELECTUAL
0
Compartir
carregant
Ignacio Sánchez-Cuenca
Los Libros de la Catarata
Madrid, 2016
220 pàgines
17,50 €
La premsa dita tradicional fa temps que viu moments d'incertesa i els principals mitjans es mouen a la deriva sense trobar el rumb econòmic-empresarial ni el seu espai en el món de la globalització comunicativa.
La tendència és culpabilitzar els lectors pel seu abandonament, i les noves tecnologies per la desafecció al paper imprès. Però no és menys cert que les grans capçaleres no han fet la suficient autocrítica i si l'han fet aquesta s'ha sustentat exclusivament en criteris econòmics. Els diaris, els que abans eren grans diaris informatius, creadors d'opinió, innovadors, són ara purament pamflets al servei d'una causa ideològica i/o econòmica. Diaris com El País, La Vanguardia, El Mundo, ABC, etc. han deixar de ser productes informatius per a difondre a les seves pàgines la ideologia que defensen de manera en molts casos matussera, llunys de les normes deontològiques de la professió. Groguisme polític, en definitiva. Però no són només les pàgines polítiques les que estan infectades d'aquest virus que mata la informació, també les d'esports o fins i tot les de cultura: la defensa a mort d'un determinat equip de futbol ja no és territori exclusiu dels diaris esportius i les ressenyes de llibres, per exemple, responen exclusivament als interessos de determinades editorials lligades empresarialment al diari en qüestió, o als vincles d'amistat entre ressenyador escriptor, que es sustenten en l'intercanvi de favors. El nivell no és que sigui baix, és que en molts casos és subterrani.
A la majoria de mitjans hi trobem les mateixes signatures d'opinió, amb una repetició incansable d'arguments, mancats de tota lògica i del més mínim rigor. A aquest fet, a aquests noms, ha dedicat el seu estudi el professor Ignacio Sánchez-Cuenca en un llibre que ha batejat provocativament (i encertadament) La desfachatez intelectual. Són els Félix de Azúa, Javier Cercas, Fernando Sabater, Jon Juaristi, Mario Vargas Llosa, Antonio Muñoz Molina, que fa anys i panys que escriuen el mateix article com en un etern dia de la marmota periodístic.
Escriptors i intel·lectuals davant la política
Aquest és l'esclaridor subtítol del llibre i el que centra l'anàlisi, documentat, raonat i explicatiu de Sánchez-Cuenca. Partint del principi que són excel·lents professionals en els seus respectius rams, la majoria escriptors, posa en evidència les seves contradiccions, les seves obsessions, la seva manca d'arguments intel·lectuals, la seva manca de solidesa literària en molts casos i com, tot sovint, es contradiuen, es repeteixen i, en generals, són articles que no tenen cap interès més enllà de la signatura que els acompanya. El llibre és una crítica, en definitiva, a la "impunidad con la que opinan algunos de nuestros intelectuales".
Tot aquest grapat d'anomenats intel·lectuals tenen en comú la interpretació que el reconeixement públic que reben per la seva obra literària els ofereix, certament, una impunitat opinadora: "saben que, digan lo que digan, por muy arbitrario que resulte, nadie les va a mover la silla". La seva voluntat és, purament, expressar opinions, fer una mena de sermó dominical, i en cap cas, sotmetre aquestes opinions a debat públic i molt menys ideològic.
Obsessió nacional
I sempre, sempre, el tema principal dels seus articles és Espanya: "España como problema, el futuro de la nación española, un proyecto para España, España ante sus desfíos intelectuales, los fantasmas del pasado de España (...)". En cap cas, com podríem suposar, els problemes que realment afecten la gent i que tant reclamen als polítics que no són de la seva corda. En general, els Savater i companyia no opinen ni han opinat dels veritables orígens de la crisi, de les retallades, de la crisi democratica i de representativitat, de la pobresa energètica... Com diu Ignacio Sánchez-Cuenca, "nada de esto despierta su interès. Necesitan el plan Ibarretxe o el procés de Artur Mas para inspirarse y dar lo mejor de sí mismos".
El recull de perles de tots aquests personatges és realment hilarant. Sense cap argumentació i sempre sentant càtedra, poden afirmar que "el secesionismo catalán se hermana con el populismo antieuropeo y promueve la derrota de la democracia española". Aquest fragment forma part del Manifiesto de los libres e iguales del 2014, un de tant als que ens té acostumat el grupet. Entre els signant, els habituals, hi figurava Fernando Savater, que uns anys abans havia relativitzat la violència d'ETA, indicant altres violències que provenien de l'Estat. En fi, ja veuen com canvien els vents. Una bona part d'aquest bel·ligerants intel·lectuals (Juaristi, Jiménez Losantos...) semblen més dedicats a renegar del seu passat proper al radicalisme nacionalista basc o la seva militància a l'esquerra més extrema a base de torturar-nos amb articles visceralment neoliberals i anti- nacionalistes (catalans sobretot ara; abans vomitaven la seva bilis sobre el nacionalisme basc), i reivindicant, per contra, un ultra-nacionalisme espanyolista.
Contra l'independentisme
Pel que fa al tema independentista, l'autor afirma que "los argumentos que se han preparado para combatir el independentismo tienen un aire de pereza y desgana intelectual". Són articles i escrits que destinats únicament a desprestigiar el moviment independentista sense aportar cap argument, i sempre sense analitzar el fons de la qüestió ni aportar idees mínimament interessants.
En contraposició, el model anglosaxó de premsa seriosa, en la que no és habitual trobar escriptors fent aquest tipus d'articles i sí generant un debat intel·lectual, que en molts casos té un nivell elevat. Però en tot cas, les argumentacions es deixen als experts que aporten dades i el seu coneixement i capacitat d'anàlisi. Probablement per això la premsa espanyola té el nivell que té, i ha estat denunciada pel prestigiós The New York Times com a sectària.
Tot i això l'autor és optimista. Hi ha molta gent preparada, amb una bona formació al darrera que aporta element de debat, qüestionables i refutables, clar, però amb voluntat de certesa i veracitat. Al davant de "los figurones de siempre" van apareixen "autores mejor preparados i más especializados".
No entra l'autor, però, en el perquè aquests tipus de personatges ocupen la majoria de planes de la secció d'opinió dels diaris, perquè els mitjans recorren infatigablement a la seva ploma, sigui el que sigui el que escriuen. Seria interessant, i probablement fora l'anàlisi d'un altre llibre, analitzar aquest punt, què aporten els Savater, Vargas Llosa, Cercas, Garicano, Muñoz Molina i companyia als mitjans que els acullen dia sí i dia també, opinant sempre de tot i sempre igual.
Si volen passar una bona tarda d'estiu llegeixin La desfachatez intelectual. Riuran i ploraran a parts iguals. I sobretot, els aportarà interessants arguments per a la reflexió.
Ramon Moreno
Imprimir
Enviar
![[Vídeo] Molt aviat www.follimfollam.cat @follimfollam de moment una prèvia divertida](/img/80/80/0)
Actualitat