Svetlana Aleksiévitx

Traducció de Marta Rebón

Raig Verd Editorial

Barcelona, 2016

428 pàgines

21,90 €

«La silueta massiva de la central fa l'efecte d'una fàbrica endormiscada». Així descrivia la central nuclear de Txernòbil el foto-periodista Igor Kostin. Ell va fer l'única fotografia que es conserva al món del dia de l'accident de la central, el 26 d'abril de 1986.

Les imatges de Kostin (recollides al llibre Txernòbil. Confessions d'un reporter, publicat l'any 2006 per Editorial Efadós), són d'una duresa extrema. Ara, 30 anys després de monumental desastre, queden aquelles fotos, de pobles fantasma, liquidadors i unes conseqüències visibles que encara perduren. I també, queda la paraula, igualment dura i contundent, com ho poden ser les imatges de Kostin, que la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx ha aplegat al volum La pregària de Txernòbil, unes pàgines que donen veu als afectats d'un dels majors desastres de la història de la humanitat.

El volum que Aleksiévitx dedica a Txernòbil és un llibre dur. Com durs també són els seus anteriors volums publicats en català, Temps de segona mà. La fi de l'home roig, i Els nois de zinc. Les paraules impreses, expressades pels seus protagonistes i recollides de la premi Nobel, poden competir en igualtat de condicions amb la fotografia més explícita. Bellesa i cruesa en les imatges i les paraules.

«Va passar el que va passar i vam fer veure que no havia passat res». A partir d'aquí es desencadena la tragèdia nuclear més important de tots els temps. Al cap de pocs dies de l'accident de Txernòbil es registraren uns elevats nivells de radiació a Polònia, Alemanya, Àustria i Romania. Els dies següents la radiació arribaria a França, Bèlgica, els Països Baixos, Gran Bretanya, Grècia, Israel, Kuwait, Turquia...

Però els habitants de la zona, d'Ucraïna i la veïna Bielorússia, van viure el drama en primera persona. "aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial", lluitant contra un enemic invisible i contra una realitat que no podien comprendre.

Són dures les narracions de les vides que es difuminen, dels morts de qui no es poden acomiadar, dels supervivents que portaran al damunt els ecos de la tragèdia per sempre més, dels pobles fantasma, de les cases que van haver de deixar a corre-cuita, amb la promesa de retornar al cap de pocs dies; cases que conserven encara la mateixa presència que el moment que van ser abandonades, amb la vida passada sostinguda en un instant: els plats, les taules, les fotografies.... A fora creixen les flors i els arbres; tot és allà, com una natura morta.

I més dures encara les històries personals, com els afectats de manera més directa es van consumint en pocs dies, com l'esposa d'un bomber no pot visitar el seu marit perquè era un perillós objecte radioactiu, com les embarassades decideixen tirar endavant, com el futur és als peus del llit d'un moribund, que ni el personal mèdic vol visitar per no contaminar-se.

Es calcula que unes 800.000 persones (entre militars i civils) van ser enviades per fer front a la catàstrofe, amb equipament insuficient i precari; 200.000 persones van ser desplaçades els dies immediatament posterior a l'explosió. Els residents de la zona d'exclusió no tornaran mai a casa seva, i seran abandonats a la seva sort.

Vides destrossades, futurs escapçats, un estat en descomposició, i una filera interminable de morts. Però aquest llibre de Svetlana Aleksiévitx no vol retre comptes amb el passat. En tot cas, potser, intentar que no es produeixin en el futur situacions similars. Aleksiévitx, bielorussa ella, mira de cara al futur, com miren els protagonistes del seu llibre, no en va, el sots-títol del volum és Crònica del futur. Les dades queden enrere per a deixar pas als sentiments, a l'esperit de superació, també a una sentida resignació i incomprensió, encara. No en va l'autora va manifestar que aquest és el seu llibre més important i alhora el més difícil. La seva lectura no ens deixarà indiferents, no ens pot deixar indiferents.

Ramon Moreno

@RamonMoreno1967