Éric Vuillard: “La literatura permet fer una nova mirada als fets històrics”
0
Compartir
carregant
L’autor francès presenta a Barcelona l’obra L’ordre del dia, amb la que va guanyar el Premi Goncourt
A diferència de molts altres premi el Goncourt és un d’aquells reconeixements que genera interès i, a voltes com sol passar a la vida literària francesa, controvèrsia. No és el cas de L’ordre del dia d’Èric Vuillard que ha congregat els màxims elogis: “Una lliçó de literatura”, ha dit Bernat Pivot; “el Goncourt ha escollit un candidat discret, inesperat però excel·lent”, llegíem a les pàgines literàries de Nouvel Observateur.
I és que L’ordre del dia sorprèn per la seva intensitat, tot i ser un llibre breu. Vuillard rescata diferents episodis succeïts just abans i durant l’annexió d’Àustria per part de l’exèrcit alemany. Són episodis que no han obert cap capítol a la història, aparentment banals i menors. El punt de partida és la reunió secreta el 20 de febrer de 1933 en què els principals empresaris alemanys decideixen donar suport econòmic a Hitler i el seu Partit Nacionalsocialista, cosa que li permetrà guanyar les eleccions i posar fi a “un règim feble, allunyar l’amenaça comunista, suprimir els sindicats i permetre a cada patró ser un Führer en la seva empresa”. Per als empresaris allò era una activitat quotidiana, comprar favors, fer de lobbista. Ells n’esperaven un benefici, que van obtenir malgrat les dramàtiques conseqüències que vindrien després.
Trencaclosques literari, fina ironia
L’ordre del dia es composa de petites històries que formen un trencaclosques que només el lector por interpretar. Explica Éric Vuillard que “el lector construeix les peces que falten, amb allò que sap de la història i el que explica l’escriptor”. “No té una història lineal ni personatge principal”, diu Vuillard, que remet al llenguatge cinematogràfic (ell mateix és també cineasta): “el muntatge permet dir coses sense dir-les”.
Tot el llibre està revestit d’una fina capa d’humor, com element de defensa davant la ridiculesa d’algunes actituds de les potències francesa i anglesa. I tot plegat, alhora, qüestiona el mite de la imparable maquinària militar i política del nazisme. Elements que podrien semblar anècdotes com quan Lord Halifax confon el Führer amb un lacai o el sopar de comiat a von Ribbentrop, en què aquest se’n riu a la cara dels seus amfitrions anglesos, en el mateix moment de l’ocupació austríaca, en són un exemple. “La tragèdia xoca amb el ridícul” en precises paraules de l’autor. De fet, un dels capítols més destacats de la guerra és l’annexió d’Àustria, quan, mentre s’esperava l’arribada del totpoderós exercit de Hitler, els seus tancs i camions es trobaven aturats a la frontera per manca de combustible: “van fer pana”.
El passat com a recurs literari
Vuillart reconeix que el punt de partida són les memòries publicades pels protagonistes, en especial Churchill, Halifax i Schuschnning, sens dubte imprescindibles i que alhora ofereixen una imatge de la migradesa política i moral dels principals actors europeus, i com “no van ser capaços de veure la dimensió reals dels dirigents nazis”.
Però per a Éric Vuillard, aquest llibre no és un acte de venjança. Tanmateix reconeix que l’actitud dels grans conglomerats francesos son “comparables”a l’actitud d’aquells empresaris alemanys: “l’economia és immoral, busca l’eficàcia. Els negocis són els negocis”, tot i que aquelles firmes que van finançar l’accés al poder de Hitler van obtenir enormes beneficis de la guerra, i van utilitzar sense escrúpols mà d’obra esclava provinent dels camps de concentració. I després no han pagat cap tipus de peatge per la seva responsabilitat. Tot i que la Segona Guerra Mundial “és el centre de la nostra concepció moral i social del món”, amb aquest llibre “no volia explicar la Shoah ni la guerra”.
En tot cas, per a Éric Vuillard, “la literatura treballa sobre la realitat i canvia la seva forma; el passat és un recurs”.
L’ordre del dia
Éric Vuillard
Traduccióde Jordi Martín Lloret
Edicions 62
Barcelona 2017
144 pàgines
17,00 €
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967
A diferència de molts altres premi el Goncourt és un d’aquells reconeixements que genera interès i, a voltes com sol passar a la vida literària francesa, controvèrsia. No és el cas de L’ordre del dia d’Èric Vuillard que ha congregat els màxims elogis: “Una lliçó de literatura”, ha dit Bernat Pivot; “el Goncourt ha escollit un candidat discret, inesperat però excel·lent”, llegíem a les pàgines literàries de Nouvel Observateur.
I és que L’ordre del dia sorprèn per la seva intensitat, tot i ser un llibre breu. Vuillard rescata diferents episodis succeïts just abans i durant l’annexió d’Àustria per part de l’exèrcit alemany. Són episodis que no han obert cap capítol a la història, aparentment banals i menors. El punt de partida és la reunió secreta el 20 de febrer de 1933 en què els principals empresaris alemanys decideixen donar suport econòmic a Hitler i el seu Partit Nacionalsocialista, cosa que li permetrà guanyar les eleccions i posar fi a “un règim feble, allunyar l’amenaça comunista, suprimir els sindicats i permetre a cada patró ser un Führer en la seva empresa”. Per als empresaris allò era una activitat quotidiana, comprar favors, fer de lobbista. Ells n’esperaven un benefici, que van obtenir malgrat les dramàtiques conseqüències que vindrien després.
Trencaclosques literari, fina ironia
L’ordre del dia es composa de petites històries que formen un trencaclosques que només el lector por interpretar. Explica Éric Vuillard que “el lector construeix les peces que falten, amb allò que sap de la història i el que explica l’escriptor”. “No té una història lineal ni personatge principal”, diu Vuillard, que remet al llenguatge cinematogràfic (ell mateix és també cineasta): “el muntatge permet dir coses sense dir-les”.
Tot el llibre està revestit d’una fina capa d’humor, com element de defensa davant la ridiculesa d’algunes actituds de les potències francesa i anglesa. I tot plegat, alhora, qüestiona el mite de la imparable maquinària militar i política del nazisme. Elements que podrien semblar anècdotes com quan Lord Halifax confon el Führer amb un lacai o el sopar de comiat a von Ribbentrop, en què aquest se’n riu a la cara dels seus amfitrions anglesos, en el mateix moment de l’ocupació austríaca, en són un exemple. “La tragèdia xoca amb el ridícul” en precises paraules de l’autor. De fet, un dels capítols més destacats de la guerra és l’annexió d’Àustria, quan, mentre s’esperava l’arribada del totpoderós exercit de Hitler, els seus tancs i camions es trobaven aturats a la frontera per manca de combustible: “van fer pana”.
El passat com a recurs literari
Vuillart reconeix que el punt de partida són les memòries publicades pels protagonistes, en especial Churchill, Halifax i Schuschnning, sens dubte imprescindibles i que alhora ofereixen una imatge de la migradesa política i moral dels principals actors europeus, i com “no van ser capaços de veure la dimensió reals dels dirigents nazis”.
Però per a Éric Vuillard, aquest llibre no és un acte de venjança. Tanmateix reconeix que l’actitud dels grans conglomerats francesos son “comparables”a l’actitud d’aquells empresaris alemanys: “l’economia és immoral, busca l’eficàcia. Els negocis són els negocis”, tot i que aquelles firmes que van finançar l’accés al poder de Hitler van obtenir enormes beneficis de la guerra, i van utilitzar sense escrúpols mà d’obra esclava provinent dels camps de concentració. I després no han pagat cap tipus de peatge per la seva responsabilitat. Tot i que la Segona Guerra Mundial “és el centre de la nostra concepció moral i social del món”, amb aquest llibre “no volia explicar la Shoah ni la guerra”.
En tot cas, per a Éric Vuillard, “la literatura treballa sobre la realitat i canvia la seva forma; el passat és un recurs”.
L’ordre del dia
Éric Vuillard
Traduccióde Jordi Martín Lloret
Edicions 62
Barcelona 2017
144 pàgines
17,00 €
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967
Imprimir
Enviar
![[Vídeo] Molt aviat www.follimfollam.cat @follimfollam de moment una prèvia divertida](/img/80/80/0)
Actualitat