Homenatge i ironia de Salvador Oliva
El poeta banyolí homenatja el Príncep dels poetes a Epístoles a Josep Carner
Epístoles a Josep Carner
Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona, 2017
104 pàgines
12,00 €
En el camp de la traducció, Salvador Oliva és un dels referents més indiscutibles de la nostra literatura. Ha estat l’encarregat de la traducció de l’obra dramàtica completa de William Shakespeare i els seus coneguts Sonets, i també ens ha apropat obres de Lewis Carroll, Wahsington Irving, Oscar Wilde o Robert Louis Stevenson, per posar alguns exemples. Tanmateix ha excel·lit com a poeta i teòric de la literatura i articulista.
Ens arriba ara els seu darrer poemari, Epístoles a Josep Carner, en què ret homenatge al gran poeta amb tres lletres que segueixen el model de Letter to Lord Byron de Wystan Hugh Auden, un dels grans poetes britànics del segle XX, ja traduït fa uns anys per Oliva. La idea és no només fer un homenatge a l’autor de Nabí, sinó que també, com explica Salvador Oliva, els tres poemes en què s’estructura el llibre tenen un tema en comú: “un lament no explícit per la decadència cultural que podem observar en aquest país”.
Aquest país perdut, que quasi ja no és nostre
Aquest petit i intens volum s’articula, doncs, en tres epístoles. La primera parteix del “pretext”de les crítiques que en una època determinada va rebre la poesia de Josep Carner per part dels anomenats “imparables”que van qualificar Carner de “retrògrad, pretèrit, démodé,/ conservador, reaccionari, immobilista/ (...)”. Amb fina ironia, però de manera directa no exempta de contundència, Oliva recorda el debat públic, sobretot a les pàgines de l’Avui,i aprofita per parlar d’”aquest país perdut, que quasi ja no és nostre (...)”, i de la banalitat de la política d’aquells anys.
De tornada de tot, Salvador Oliva aprofita per a passar comptes (i fer una radiografia) de manera fina, educada i tècnicament impecable, a un passat immediat format de capelletes i batalletes de curta volada entre les diversos grups del país. Pocs i mal avinguts, ha estat sempre una constant en la cultura catalana, potser reflex també, d’aquella dualitat cultural que durant dècades va fraccionar el país, a redós de nombrosos càrrecs político-culturals molt ben remunerats.
Cultura encotillada
Al segon poema, Oliva fa una mirada enrere per a analitzar les situacions polítiques i culturals del passat més immediat, que ens han portat al que descriu a la primera part. De la dictadura als nostres governants, com van actuar i com es van bastir les estructures nacionals, com les normatives lingüístiques que van encotillar molts textos: “A ‘La Cua de Palla’ hi havia girs impurs;/ i sentíem parlar gàngsters i policies/ amb frases plenes d’àdhucs, ensems, suares, llurs (...)”. L’Institut d’Estudis Catalans, les escoles, “vetaires i vetats”, la “desmesura de premis literaris”, la política de subvencions, Convergència i el PSC, polítics i corrupció, ... Salvador Oliva dispara amb bales de saviesa, anàlisi i ironia (a voltes agre) contra la nostra realitat i posa la societat catalana davant les seves contradiccions en l’àmbit cultural, que els pas del temps no semblen sinóhaver aguditzat.
Admiració per Carner
I finalment a la tercer epístola parteix de l’admiració de l’autor per valors universals de l’obra de Josep Carner. Es tracta dels versos més íntims i personals en què parla de com “ens consta de trobar el silenci interior:/ ens inunda el soroll i ens instiga la pressa”.
Per a completar aquestes epístoles, un petit epíleg posa prosa a allò cantat als poemes, partint de la mediocritat que s’acarnissa contra el seny, diu l’autor, que ho rebla, recordant com “Els nostres millors escriptors i intel·lectuals (...) han estat marginats (per no dir perseguits) o criticats o utilitzats per la mediocritat endèmica del poder polític, cultural o eclesiàstic.”
Epístoles com un mirall
Amb aquest deix de decepció que sura per tot el llibre, Salvador Oliva no només ens fa partícips de les seves reflexions, ens posa davant el mirall del que som, de com hem arribat aquíi també, del que volem ser en el camp de la cultura en general. Amb belles paraules i un fina ironia, contundent a voltes, que sempre han acompanyat l’autor.
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967
Epístoles a Josep Carner
Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona, 2017
104 pàgines
12,00 €
En el camp de la traducció, Salvador Oliva és un dels referents més indiscutibles de la nostra literatura. Ha estat l’encarregat de la traducció de l’obra dramàtica completa de William Shakespeare i els seus coneguts Sonets, i també ens ha apropat obres de Lewis Carroll, Wahsington Irving, Oscar Wilde o Robert Louis Stevenson, per posar alguns exemples. Tanmateix ha excel·lit com a poeta i teòric de la literatura i articulista.
Ens arriba ara els seu darrer poemari, Epístoles a Josep Carner, en què ret homenatge al gran poeta amb tres lletres que segueixen el model de Letter to Lord Byron de Wystan Hugh Auden, un dels grans poetes britànics del segle XX, ja traduït fa uns anys per Oliva. La idea és no només fer un homenatge a l’autor de Nabí, sinó que també, com explica Salvador Oliva, els tres poemes en què s’estructura el llibre tenen un tema en comú: “un lament no explícit per la decadència cultural que podem observar en aquest país”.
Aquest país perdut, que quasi ja no és nostre
Aquest petit i intens volum s’articula, doncs, en tres epístoles. La primera parteix del “pretext”de les crítiques que en una època determinada va rebre la poesia de Josep Carner per part dels anomenats “imparables”que van qualificar Carner de “retrògrad, pretèrit, démodé,/ conservador, reaccionari, immobilista/ (...)”. Amb fina ironia, però de manera directa no exempta de contundència, Oliva recorda el debat públic, sobretot a les pàgines de l’Avui,i aprofita per parlar d’”aquest país perdut, que quasi ja no és nostre (...)”, i de la banalitat de la política d’aquells anys.
De tornada de tot, Salvador Oliva aprofita per a passar comptes (i fer una radiografia) de manera fina, educada i tècnicament impecable, a un passat immediat format de capelletes i batalletes de curta volada entre les diversos grups del país. Pocs i mal avinguts, ha estat sempre una constant en la cultura catalana, potser reflex també, d’aquella dualitat cultural que durant dècades va fraccionar el país, a redós de nombrosos càrrecs político-culturals molt ben remunerats.
Cultura encotillada
Al segon poema, Oliva fa una mirada enrere per a analitzar les situacions polítiques i culturals del passat més immediat, que ens han portat al que descriu a la primera part. De la dictadura als nostres governants, com van actuar i com es van bastir les estructures nacionals, com les normatives lingüístiques que van encotillar molts textos: “A ‘La Cua de Palla’ hi havia girs impurs;/ i sentíem parlar gàngsters i policies/ amb frases plenes d’àdhucs, ensems, suares, llurs (...)”. L’Institut d’Estudis Catalans, les escoles, “vetaires i vetats”, la “desmesura de premis literaris”, la política de subvencions, Convergència i el PSC, polítics i corrupció, ... Salvador Oliva dispara amb bales de saviesa, anàlisi i ironia (a voltes agre) contra la nostra realitat i posa la societat catalana davant les seves contradiccions en l’àmbit cultural, que els pas del temps no semblen sinóhaver aguditzat.
Admiració per Carner
I finalment a la tercer epístola parteix de l’admiració de l’autor per valors universals de l’obra de Josep Carner. Es tracta dels versos més íntims i personals en què parla de com “ens consta de trobar el silenci interior:/ ens inunda el soroll i ens instiga la pressa”.
Per a completar aquestes epístoles, un petit epíleg posa prosa a allò cantat als poemes, partint de la mediocritat que s’acarnissa contra el seny, diu l’autor, que ho rebla, recordant com “Els nostres millors escriptors i intel·lectuals (...) han estat marginats (per no dir perseguits) o criticats o utilitzats per la mediocritat endèmica del poder polític, cultural o eclesiàstic.”
Epístoles com un mirall
Amb aquest deix de decepció que sura per tot el llibre, Salvador Oliva no només ens fa partícips de les seves reflexions, ens posa davant el mirall del que som, de com hem arribat aquíi també, del que volem ser en el camp de la cultura en general. Amb belles paraules i un fina ironia, contundent a voltes, que sempre han acompanyat l’autor.
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967






