La periodista Bel Zaballa fa un retrat precís i intens de la trajectòria vital i intel·lectual de Manuel de Pedrolo
 
Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable
Bel Zaballa
Sembra Llibres
València, 2018
168 pàgines
18,00 €
 
L’any Pedrolo, en el que estem immersos, hauria de servir pera dimensionar la figura de Manuel de Pedrolo i posar-la de nou en valor, tant en la seva dimensió intel·lectual com personal. El de Pedrolo és un dels noms referencials de la cultura catalana i va ser, probablement, un dels darrers intel·lectuals, en el ple sentit de la paraula que ha tingut el país. Acostumats com ens tenen actualment a la repetició de cares i veus en qualsevol programa de televisió i ràdio, a la banalitat de missatges plens de llocs comuns i articles que es repeteixen en mitjans escrits, dia sí i dia també, amb el mateix missatge buit, reiteratiu i estúpid, podem dir que sí, trobem tant a faltar Pedrolo!
 
La periodista Bel Zaballa ha traçat un relat per la vida de Pedrolo que té una virtut indiscutible i envejable: arribats a la darrera pàgina de Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable, hom torna a aplegar els volums de l'escriptor escampats per la seva biblioteca, els apila i fa acte de voluntat d’emprendre la seva relectura. Però no només els volums propis de l’escriptor, també altres que el toquen de cantó com les novel·les de la col·lecció malaguanyada “La  Cua de Palla”, que Pedrolo va crear i que tant es va avançar a l’esclat de la novel·la negra, que llavors es deia novel·la de lladres i policies. Quants lectors no es van iniciar en el gènere llegint els clàssics americans de la cosa negra i van descobrir autors, per exemple, de la França veïna. El mateix Pedrolo, com bé ens recorda Zaballa, va conrear el gènere, amb obres de referència com Joc brut, o Mossegar-se la cua.
 
La literatura com a servei al país
 
I és que la biografia escrita per Bel Zaballa ens obre les portes a la complexitat de l’obra i la vida  de Pedrolo. Ho fa d’una manera vigorosa, amb rigor documental i bona literatura. Una obra i una vida complexes per extenses i intenses, ja que l’escriptor de l’Aranyó va conreat tots els gèneres literaris, deixant un immens llegat; i un munt d’oficis , de traductor anònim a corrector i fins i tot detectiu privat. Amb un estil periodístic i profusament documentat, l’autora ens apropa els eixos vitals de la trajectòria de Pedrolo, fill de l’aristocràcia terratinent i que sempre va ser un esperit crític i lliure. La dita Guerra Civil el va marcar, i la seva determinació amb el país va estar per damunt de tot, fins i tot per damunt d’ell mateix, que es va mantenir fidel a la llengua i a la seva ideologia marxista —crític tanmateix amb el marxisme més ortodox—en uns temps en que això no només no era fàcil, sinó perillós.
 
Perseguit per la dictadura i la censura feixista, Pedrolo va vincular la seva obra al país. Explicita Zaballa com l'autor “havia fet una aposta de vida clara, dedicar-se a la literatura, i no se’n desviaria. Aquell seria el seu servei a Catalunya. A un país que havia viscut un dels moments de més esplendor abans de quedar anorreat per la guerra i el seu desenllaç”. Però, clar, aquesta aposta per viure de la literatura, només escrita en català, amb totes les seves conseqüències, no era gens fàcil. La persecució del règim, la manca de llibertat —i llibertats—i la seguretat que “quan enllestia una novel·la, que li seria pràcticament impossible de publicar”, li van comportar una existència precària en el dia a dia.
 
Però Pedrolo mai no va defallir i l’escriptura era la seva vida. Escrivia constantment, “era capaç d’acabar una novel·la en quinze dies. En podia escriure cinc o sis en un any”. El mateix Pedrolo escrivia a Joan Triadú el 1959: “ja saps que quan treballo soc com un obsessionat i un sol dia sens escriure em converteix en un ser miserable i desfibrat, fins i tot de poc agradable convivència”.
 
Marxista heterodox, independentista convençut
 
Fidel a la llengua i al país. Pedrolo va ser un referent de l’esquerra independentista en moments d’ostracisme. Els seus articles periodístics a Serra d’Or o, més tard a l’Avui, eren un referent de lluita i no-renuncia, que va traslladar a obres imprescindibles i vitals com Acte de violència, també recuperada de manera oportuna per Sembra Llibres. Va ser marxista crític amb el socialisme i ja va posar de manifest en aquells moments que l’espanyolisme sempre fos “mes fort que les ideologies”. I tanmateix, va ser el reflex del desencís de la transició i les renuncies que va comportar.
 
Manuel de Pedrolo sempre ha tingut, abans i ara, molts lectors. El reconeixement com a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 1979, n’és el més important pel que representa aquest premi. L’indiscutible èxit del seu Mecanoscrit del segon origen, va  tenir un doble efecte: popularitat i reconeixement i també un mur per a la resta de la seva obra. Ell mateix diria que “si hi hagués sabut, no l’hauria escrit”. Però també es cert que aquest llibre ha estat la porta d’entrada a l’obra de Pedrolo per part de successives generacions. Però sí, Pedrolo és molt més que el Mecanoscrit, però Pedrolo també és el Mecanoscrit, un èxit que moltíssim autors d’arreu del món envejarien i moltes cultures literàries desitjarien.
 
Pedrolo tenia 72 anys quan va morir a Barcelona, la capital del seu país, el 26 de juny de 1990. La seva obra perviu i la seva lectura esdevé imprescindible. Com imprescindible és la lectura d’aquesta biografia Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable. Vida i obra, entrellaçades de manera indissociable.
 
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967