Política Última actualització Dissabte, 21 d'octubre de 2017 05:00 h

No oblidarem ni un sol dia els nostres presos polítics

Catalunya en temps de República: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Avui viurem una nova mobilització popular molt potent, en demanda de llibertat per als nostres Jordis. Sabem el que ens espera si no declarem la República: una repressió que no coneixerà límits. Aquesta setmana hem continuat notant que la piconadora judicial no pensa descansar: des de la demanda contra l'alcalde de Dosrius estomacat per la Guàrdia Civil acsuat ara de resistència greu, a la declaració de l'editor d'aquest diari digital des d'on escric. No hi ha un altre camí, és una obligació democràtica, però també un imperatiu legal: des del carrer i des de les institucions cal intentar protegir la gent amb la declaració d'independència i aconseguir que els Jordis tornin a casa el més aviat possible. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AÏLLATS. Un dels aspectes que fa més bella la nostra batalla és el fet que lluitem pels interessos de la gent, sempre posats per davant dels de les elits econòmiques. Només cal veure de quina manera una part essencial de la política del TC ha anat adreçada a torpedinar qualsevol desenvolupament social de la nostra sobirania, des de les polítiques de gènere a les de lluita contra la pobresa energètica. La connivència entre els interessos de les elits de l'Estat i les grans companyies, moltes de les quals hereves dels antics oligopolis, basades en les concessions públiques més que en l'autèntica creació de riquesa, s'ha fet palesa amb especial virulència durant aquestes setmanes d'autodeterminació i República. I d'aquesta descarnada i enfollida campanya propagandística adreçada a enverinar el clima econòmic a benefici dels de sempre un dels elements més sorprenents és el convenciment que es pot ensorrar l'economia catalana sense arrossegar l'espanyola.

CARETES. L'exercici de l'autodeterminació, a dins i a fora de Catalunya, ha fet caure totes les caretes. Tocat el moll de l'ós de la sobirania, la major part de l'esquerra espanyola ha ratificat la famosa sentència que s'atribueix sempre a Josep Pla. Del que ha passat en aquests moments decisius n'haurem d'aprendre i molt. Si el partit del "Gobierno" s'ha petat la democràcia a Espanya, ha tingut carta blanca per a atacar tots i cadascun dels drets fonamentals dels catalans amb total impunitat, ha estat gràcies al suport entusiasta del PSOE, aquell partit que havia de fer caure Rajoy: la unitat d'Espanya és un valor que se situa per damunt de tot, també per a una part substancial de l'esquerra. La visita de Pedro Sánchez a Brussel·les per fer de trist teloner de Rajoy ha acabat de reblar el clau. Res no serà igual a partir d'ara. L'Espanya que deixem enrere fa encara més angúnia que abans que decidíssim marxar.

CONSTRUIR. Durant mesos, el Govern de Catalunya i la majoria parlamentària que li'n donava suport han intentat construir el mandat rebut de les urnes amb ocasió del plebiscit de 27 de setembre de 2015, sempre, havent de fer front, a cada pas, a l'agressió permanent de l'Estat espanyol, amb el TC com a principal punta de llança. Els propers dies seran decisius: si tot i la nostra resistència pacífica i democràtica, aconsegueixen imposar el seu 155 per la força de la seva policia militar, caldrà entomar el repte de convertir la suspensió de l'autonomia en el seu Vietnam particular. Hauran de passar de disparar dia i nit contra el que fem nosaltres, si cal amb les porres a la mà, a intentar construir alguna cosa aquí contra la legitimitat de més de dos milions de catalans. Dubten d'aplicar-lo, no només per les pressions que venen de fora, sinó també perquè saben que els farem suar sang.

COSTOS. Ara tot ho fan pivotar, en la seva gran campanya de la por a la llibertat, sobre els costos de la independència. Tornem-hi. Són moltes setmanes d'observar el mateix, potser us haureu avorrit que us ho faci notar, però és que, realment, crida l'atenció. Sempre se'ns acusa de tot el ventall de retrets disponible, fins i tot d'una cosa i la seva contrària. Ara, per una banda es repeteix que la independència és un projecte impossible de dur a la pràctica, però per l'altra es volen anticipar tots els seus teòrics costos, abans que no s'hagi produït. Els grans bancs han de marxar perquè no disposaran del paraigües de liquiditat del Banc Central Europeu: com si la independència fos demà. Tot i el que disposa la Llei de Transitorietat, les empreses han de marxar el més aviat possible per manca de seguretat jurídica: com si la independència fos demà. En què quedem.

DECÈNCIA. Susana Griso, Premi Ondas. Espectacular, mel pura. La que construeix denúncies socials a base d'actrius. És evident, hi ha gent que deu estar fent autèntiques morterades amb el que està passant. Els augments patrimonials, les vides regalades per sempre més, els costos de garantir la dependència, astronòmics, mentre d'altres si juguen literalment la cara i la llibertat personal en l'intent. La cronista comtal Mayka Navarro, ploranera quan cal al programa d'Ana Rosa, ens ha ofert aquesta setmana una exemple brutal. Article a tot drap a la versió digital del diari de Galinsoga amb titular escruixidor: documentació confiscada al Govern català contemplava els casos de guerra i guerrilla a Catalunya. Perfecte per a la generació del clima de por a la llibertat que cal implantar. En llegir la notícia, captar al segon que tals denominacions en clau es refereixen a la intervenció total o parcial de la hisenda de la Generalitat. Costa de creure tanta misèria professional i humana.

DISTÀNCIA. L'acció repressiva i la violència brutal d'aquests dies m'ha distanciat dels nostres veïns més que no em podia imaginar. Tinc amb Espanya (bé, per a mi, és l'Aragó dels meus pares i avis) lligams de procedència i familiars molt intensos. Per això, sabem com sabem que el nostre projecte nacional definit per les forces polítiques majoritàries del país, ha establert elements tan oberts i integradors com l'acceptació de la doble nacionalitat i l'oficialitat (polèmica) del castellà a Catalunya, havia viscut fins ara amb poca intensitat les veus que parlaven de fractura. Ara sí, ho he d'admetre, sento inevitablement un enorme sentiment de distància moral i sentimental, en veure com gairebé tots, amb comptadíssimes excepcions, com un sol home, recolzen la repressió. Ben adobat el clima pel seu sistema mediàtic, costa d'entendre com una majoria tan àmplia d'espanyols justifica l'ús de la violència i la vulneració de tots els drets fonamentals en el suposat nom de l'estat de dret.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades