Francisco Caja en la masia del terror

13  

( 4 vots )

 carregant

El filòsof  Francisco Caja du mitja vida entestat en demostrar el caràcter racista del catalanisme i, encara, de les institucions catalanes a ulls veients més perverses que les del règim de Corea del Nord. Com els seus correligionaris de Convive​ncia C​i​vica, això és, el braç espiritual dels Ciudadanos, sosté aquesta hipòtesi amb el mateix fervor dels que creuen en la naturalesa extraterrestre d'Obama i Gorbatxov o en la immortalitat d'Elvis Presley. L'autor ha regirat amb guants i mascareta en alguns dels textos del catalanisme escrits fa més de cent anys, els ha barrejat amb l'ungüent dels seus prejudicis i li ha sortit una teoria monstre amb què mantenir quieta i tranquil·la la seva parròquia dins dels contorns de la sima abissal del pensament reaccionari. En la seva cerca no mai no ha ensopegat ni amb José Antonio Primo de Rivera, ni amb Onésimo Redondo, ni amb el criminal Vallejo Nájera, ni amb el boig doctor José Maria Albiñana, ni amb un sol trist repiulador d'aquells que volen dur als catalans a les càmeres de gas o explotar el Camp Nou en un dia de partit del Barça. El cert és que Caja i els seus viuen en un estat de shock permanent des que creuen que van descobrir que el món era infinitament més gran que l'Espanya dels llibres de Franco,  que els nacionalistes, els racistes, els supremacistes lingüístics eren els altres i no pas ells.     

El cas de Caja és singular, com el d'aquells personatges que un dia entrant dins de l'armari de l'àvia acaben atrapats en un món de dracs, madrastres embogides, bruixes psicòpates i nans sanguinaris d'on només es pot sortir salvant a la princesa de l'addició a l'heroïna. Realment, la Catalunya que descriu no és la que la majoria coneguem i tampoc, certament, la que ell voldria. Assegura que viu en un país pràcticament dominat per la txekà o Comissió Extraordinària de totes les Catalunyes per Combatre Espanya, el bilingüisme i la llibertat, on si no parles el català eres home civilment mort  però ell penes pot balbucejar en la llengua de mossèn Cinto un precari bon dia. Denuncia la manipulació dels mitjans per part d'una Generalitat convertida en un autèntic règim dictatorial però ha trepitjat més TV3 i Catalunya Ràdio que els de Manel per a denunciar, precisament, la gran persecució catalana. D'altra banda, fins on sabem mai no se l'han emportat a Can Brians detingut per vociferar contra la immersió ni tampoc l'han fuetejat en públic per no encertar a pronunciar la doble "ll" amb el virtuosisme amb què ho feia la meva àvia d'Algemesí, poble on per cert, com en tots els del País Valencià, estudiar en la llengua del país és un impossible gràcies al liberalíssim Partit Popular. Catalunya, creu Caja, és un infern, un camp de concentració i el sistema d'immersió lingüística el seu més poderós instrument. Fet i fet, el filòsof i els seus correligionaris volen acabar amb aquest sistema i implantar un bilingüisme de patent hispana, beatífic, alliberador.  Fa trampa, és clar, i ho sap però li la bufa.

L'any 1966, el sociolingüista Lluís Vicent Aracil, referint-se a la causa bilingüista i, en concret, al cas del català en el País Valencià escrivia: "(...) Constatem que el bilingüisme mític valencià és un mer estratagema verbal: precisament l'escapatòria, àlibi o coartada dels grups ex-catalanòfons que a hores d'ara són castellanòfons unilingües. I ells són també els qui idolatren el valenciano quan en parlen ocasionalment –sense arribar, però, al desenfrenat excés de parlar-lo habitualment, fluentment i amb naturalitat. (...)  Encara que les mesures castellanitza
​n​
ts tendeixin a eliminar el català a la llarga, es limiten mentrestant a fer-nos "bilingües" (...)".

A Caja li passa com a aquells bilingüistes de mentida. El bilingüisme només el volen per als altres. Ell, en el fons, i això és el que transmet, sent una repugnància instintiva per el català, per la diferència, per tot el que en la seva construcció mental decimonònica faci olor a l'anti-Espanya. Odia el català com també odiaria el basc si visqués en Ermua, el gallec en Ourense, el fang en Malabo, el quítxua en Cusco o el xinès en el Fort Pienc de Barcelona sempre que l'existència d'aquestes molestes llengües l'obliguessin a fer el més mínim esforç per entendre, per situar-se en el reconeixement pacífic i natural de l'altre.

Tot plegat, Caja no viu en la mateixa Catalunya que vostè i jo. Ell viu en una masia del terror, envoltat de segadors sanguinaris i de pagerols esdentegats que toquen el flabiol fins desmaiar-se, lligat a una graella on eternament va torrant-se a foc lent al costat de mitja dotzena de botifarres i un grapat de calçots... Ben mirat, per a patir tant no pagava la pena que haguera abandonat la tribu del seu Arnedo nadiu. Fa molta llàstima.

 
 
Francesc Viadel      

10550 lectures 13 comentaris

Imprimir Enviar