Albert Boadella s’eixuga el cul
Ja fa 15 anys des de la darrera vegada que una ocurrència d’Albert Boadella va aconseguir arrencar un lleu somriure. Va ser a un cinema de Madrid on ens congregàvem quatre gats per veure Buen viaje, excelencia, una paròdia sobre els darrers dies de Franco que arribava tard i enmig de la indiferència d’una extrema dreta que es rejovenia i s’engreixava a la vora del règim d’Aznar. La veritat és que de no ser per la interpretació de Ramon Fontseré, aquella pel·lícula no es mereix ni quinze minuts d’atenció. Ho dic sense acritud. En realitat, no passa de ser una successió inacabable d’esquetxos previsibles salpebrats amb alguna grolleria per a fer riure els pocapena de cor senzill. Abans d’aquell sainet ensopit amb un guió pobre i una execució irregular, ho havia passat bé amb el Boadella de La portentosa vida del pare Vicent (1978), un fil de Carles Mira on Boadella interpretava l’integrista Sant Vicent Ferrer que va enervar els anticatalanistes ultracatòlics de València. Tant els va irritar que el dia de l’estrena, el 4 de setembre de 1978, els feixistes van fer esclatar una bomba al cinema Goya d’Alcoi. L’atemptat -sese víctimes- se’l van atribuir els ‘grups antimarxistes valencians’ per venjar ‘la infàmia’ comesa contra el Regne de València. Vaig riure també amb el Teledeum (1984) que vaig veure a Alzira enmig d’una gran expectació social i, sobretot, amb Ubú president (1995) una obra que dessacralitzava l’omnipotent Jordi Pujol i una determinada mentalitat nacionalista que a mi em recordava l’arnat regionalisme del País Valencià en una versió liberal i civilitzada.
El 2007, Boadella, va aparèixer Adiós, Cataluña, un text carregat de bombo contra el nacionalisme català i contra ‘la tribu’. Durant la presentació Boadella va assegurar que no tornaria a actuar perquè hi havia ‘un problema de llibertat’, que patia un sabotatge pitjor que el del cava i que el país li importava menys que Birmània. En realitat, però, el que havia passat, com molt bé va assenyalar l’escriptora Isabel-Clara Simó a la seva rèplica Adèu, Boadella, és que el públic havia deixat d’anar a veure’l perquè les seves obres ja no interessaven. La resta de la història és sobradament coneguda. Fa anys i panys que Boadella el cosmopolita protagonitza una croada personal contra el nacionalisme català al costat del nacionalisme espanyol, un dels més casposos, reaccionaris, provincians i agressius d’Europa. Boadella veu en els ‘seus’ el que és incapaç de veure en una fanàtica com Rosa Díaz -a la que li va ballar la música quan pensava que tenia opcions- o en una Esperanza Aguirre capdavantera d’un partit emmerdat fins al coll que va a tenir a bé comprar-lo. L’actor ha estat també un dels més destacats membres de la claca d’Albert Rivera, un altre no-nacionalista i, ara mateix, ostenta la presidència de Tabarnia, l’artefacte identitarista amb que alguns nacionalistes espanyols, ajudats per les clavegueres de l’Estat, pretenen que els catalans ens embranquem a garrotades per poder deslegitimar qualsevol pretensió col·lectiva i justificar una repressió encara més salvatge.
Boadella no perd ocasió per a presentar-se de víctima i de perseguit encara que no li vagin ni a xiular els babaus de la plaça del poble quan amb quasi cent anys es disfressa de marineret o se’n va a fer l’idiota a Waterloo amb una colla de desgraciats. Les seves darreres aparicions són de vergonya aliena, les d’un tipus sense cap gràcia que no ha assumit la seva decadència personal ni professional, un fava que l’extrema dreta -que riu amb les pel·lícules de Tony Leblanc i els acudits d’Antonio Ozores- considera que pot ser d’utilitat.
Ara bé, cap tan patètica com la seva representació després que la justícia alemanya considerés que el delicte de rebel·lió que s’atribueix al Govern és pura fantasia. L’actor es va enregistrar eixugant-se el cul amb un llaç groc. Un vídeo que es va encarregar de distribuir un diari ultra de Madrid. Amb aquest gest suposo que volia escarnir els presos polítics, evidenciar que mentre Puigdemont se’n lliurava de la més greu de les acusacions de Llarena i quedava en llibertat, uns altres es quedaven entre reixes. Em sembla l’actuació d’un miserable que -recordem- el 1978 va fugir per potes de l’Hospital Clínic de Barcelona per a evitar que un consell de guerra l’enviés a la presó. D’un pèssim actor que
Potser és que no l’entenem, que pobletans com som, no estem a l’alçada del seu sublim esperit creatiu. Som tant estúpids que només ens faria gràcia si fes befa dels manifassers de l’alta judicatura, dels policies violents, dels abrandats discursos patriòtics dels Rivera, els Casado, els Aznar, sa magestat, del cul infame del PP... Això si que ens faria riure i aplaudiríem fins fer-nos sang si de cas un jutge qualsevol anés a per ell per incitar a la violència i pertorbar l’ordre constitucional amb les seves pallassades i, aleshores, es veiés en el tràngol de tornar a escampar la boira saltant una finestra qualsevol en calçotets.
Tant se val. Hi ha gent per a tot. Sempre hi haurà, doncs, qui valori el seu art com, per exemple, aquell camioner de Mataró, conegut per les seves ràtzies contra independentistes que l’altre dia van filmar al carrer, a plena llum del dia, eixugant-se el seu enorme cul amb una estelada davant d’un Consum. Un tipus, per cert, que sovinteja els actes de C’S i que s’ha fotografiat també amb la senyora Arrimadas. Això sí que és una tribu i no aquest pobre reducte de catalans que ballen sardanes i colpegen cassoles contra el rei. Que trist tot plegat. I quin fàstic...