Els Papers de Salamanca: el darrer 'coitus interruptus' de Zapatero?
5
carregant
Si alguna cosa ha caracteritzat el President espanyol en aquesta legislatura és que ha deixat a mitges moltes de les coses que va començar amb intenció -semblava- de resoldre.
L’exemple més flagrant, l’Estatut. Del ‘apoyaré el Estatuto que venga del Parlamento de Catalunya’ al pacte de la Moncloa amb Artur Mas la matinada del 21 de gener de 2006 que deixava reduït a la meitat de la meitat aquella eina tan bàsica per a reposicionar i resoldre per una bona temporada el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya.
Un dels altres afers més evidents d’aquesta política de coitus interruptus, de deixar-ho tot a mitges, ha estat tot allò referent a la memòria històrica. En l’anterior legislatura, quan manava el PP, el PSOE va apuntar-se a tota la revifalla de la reivindicació a l’Estat de reconèixer i rehabilitar tots aquells que van patir la repressió de la dictadura franquista i que en 30 anys de ‘democràcia’ no han rebut ni un reconeixement oficial de l’Estat més enllà de les bones paraules. Va ser el mateix Zapatero qui va invocar en la seva investidura al seu avi, el capità Lozano, afusellat pels franquistes per mantenir-se fidel a la legalitat democràtica republicana enfront dels colpistes.
El preacord de la Llei de la Memòria signat entre PSOE i Izquierda Unida-Iniciativa el passat mes d’abril només parla d’il·legitimitat del franquisme però deixa sense anular les sentències dels tribunals de la dictadura i no reconeix la condició jurídica de víctima. Aquest no reconeixement és la raó per la qual els represaliats no rebran cap indemnització si prèviament no van als tribunals -a títol individual i amb la lentitud habitual de la Justícia- per a que se’ls reconegui que van ser víctimes del franquisme. Allò que reclamaven les entitats que treballen per a la recuperació de la memòria i la mateixa Izquierda Unida-Iniciativa sembla que ha quedat al calaix de l’oblit i ha fet que Esquerra Republicana ja hagi dit que no avalarà aquesta llei que torna a deixar a l’estacada les víctimes de la dictadura després de les esperances i la il·lusió generada a començament de legislatura.
I en els Papers de Salamanca tres quarts del mateix. Després d’anys de treball, reivindicació i mil i un tràmits, el gener del 2006 es va iniciar el trasllat a Catalunya dels arxius dipositats a Salamanca. Però només els pertanyents a la Generalitat. Els que van ser incautats a punta de pistola a particulars i ajuntaments, uns dos milions de documents, segueixen a la ciutat castellana incautats com a botí de guerra. El Govern del PSOE, per no haver-ho fet tot quan tocava, ara es troba amb que des de Catalunya se’ls recorda que han de complir la llei i retornar també la documentació de particulars i ajuntaments. El cas dels particulars encara té una càrrega més simbòlica i emocional en tractar-se en molts casos de cartes i documentació personal.
Els Grups catalans al Congrés dels Diputats -a excepció del PSC i PP, per descomptat- han fet pinya en aquest afer. I especial ha estat la tenacitat del diputat Joan Tardà, el primer en presentar iniciatives parlamentàries per completar el retorn, per fer complir la llei. Tardà d’Esquerra, Jordi Vilajoana de CiU i Joan Herrera d’Iniciativa han estat les cares de la dignitat al Parlament espanyol i han fet pinya per fer possible el retorn complet.
Ara més que mai cal que els partits catalans segueixin pressionant a Madrid i, sobretot, que l’acte del dia 21 d’ocubre al Palau Sant Jordi que organitza la Comssió de la Dignitat sigui un èxit. La millor contribució que podem fer des de totes les instàncies mediàtiques, polítiques i de la societat civil és anar a una en aquesta demanda.
És una qüestió de justícia històrica. De dignitat. I una nació difícilment arribarà a ser lliure si no té dignitat.
Imprimir
Enviar
Sant Boi
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat