Última actualització Diumenge, 17 d'abril de 2016 05:00 h

La força de la gent que empeny

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

No ha estat un any senzill. Però és encara, tot i les agressions de l’Estat (des de la investigació per sedició de l’Audiència Nacional al setge econòmic a base de multes i inspeccions) l’eina més potent que tenim a les mans. Avui viurem una nova assemblea general ordinària de l’ANC. Cal que es prepari a fons per tornar a ser decisiva en el moment clau: aprofundir en la preparació d’un projecte engrescador per oferir a tothom i convèncer la gent que hem de mantenir-nos alhora transversals i units per resistir l’embat definitiu que ens farà l’Estat espanyol. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

IRREGULARITATS. Mentre les informacions panamenyes cauen dia a dia, esquitxant personatges de la via pública d’aquí i (sobretot) d’allà, es destapen nous casos de corrupció en el Partit Popular. Aquesta setmana, a més de la detenció de l’alcalde de Granada, hem sabut també de les irregularitats fiscals comeses per l’expresident espanyol José María Aznar, que li han costat una multa d’Hisenda de 70.000 euros. També que, com qualsevol altre contribuent, Aznar s’hi va reunir en persona amb Montoro per discutir-ne l’abast. Déu n’hi do, l’import no declarat devia ser interessant. Així que, ben segur, els mitjans i la classe política espanyola, com un sol home es llançaran sobre ell i la seva família, exigiran a Aznar que renunciï als privilegis propis de la seva condició d’expresident i la UDEF s’hi abraonarà amb tot. O això només passa amb els expresidents de la Generalitat? No, oi?

LLENGUA. L’afer Koiné encara porta cua. Per més que no sembli encertat, és tanta la brossa que els seus crítics hi han abocat a sobre que costa de no empatitzar amb els seus autors. Aquesta setmana, el gran Joan Coscubiela recomanava a les xarxes socials la lectura d’un article sobre el manifest, publicat al diari comtal, de la mà del gran mestre de l’espanyolisme mel·liflu a Catalunya, l’Antoni Puigverd. La conclusió de la seva anàlisi, com sempre, de traca. Segur que us sorprendrà. Encerteu quin projecte polític està posant en perill la supervivència de la llengua catalana? La subordinació del país a un Estat supremacista que ens bombardeja des de tots els estaments de poder (de l’estament judicial fins a les ambaixades que censuren la difusió de la nostra literatura, passant pels governs autonòmics cada vegada que els controla la dreta centralista)? No, i ara! La independència de Catalunya.

MEMÒRIA. El Regne d’Espanya no disposa de prou recursos per desenterrar els milers de morts que encara resten a les cunetes. El segon país en desapareguts després de Cambodja, diuen. Potser el tercer, si hi comptem Colòmbia. La Cultura és objecte d’un percentatge d’IVA de rècord a Europa, que l’ha convertit en un autèntic luxe. Però per a algunes coses (no per a transferir a les autonomies el que pertoca al Govern espanyol per la Llei de la Dependència) sí hi ha diners. Com ara, per a gastar-se en deu anys 160 milions en fer un museu sobre la monarquia. No n’hi ha prou amb mantenir la col·lecció reial del Prado. Ni les del Palau i l’Armeria reial. Ara calia fer tot un museu en edifici annex a major glòria dels Borbons, amb un cost anual de manteniment d’entre 5 i 7 MEUR. Sort que la República espanyola ja la tenim al caure.

NÚMEROS. Rajoy ha agafat la calculadora i els números li surten: és possible que l’esclat d’una nova i darrera onada de casos de corrupció que afecten el PP hi tingui a veure. Potser l’establishment ha obert la veda per mirar de convèncer-lo que cal evitar eleccions i fer govern com abans. El cert és que a mesura que les enquestes es multipliquen, la possibilitat que els populars i Ciudadanos sumin en un govern de dretes creix. Fins i tot perdent algun diputat, un resultat que deixés la suma de les dretes al llindar de la majoria absoluta no només blindaria un govern espanyol per als populars, sinó que a més deixaria el marge de maniobra de Ciudadanos per a imposar condicions pràcticament sota mínims: és possible que ni tan sols puguin imposar la sortida de Rajoy. Increïble, però és ara qui més opcions té de continuar ocupant la Moncloa.

OLE. Espaterrant. Catalunya pateix una deficiència congènita de treballadors públics. El manteniment aquí d’uns serveis públics de qualitat suposa un esforç ingent per part dels funcionaris i la resta del personal laboral al servei de les administracions del país. Per això resulta del tot espectacular llegir notícies com aquesta, relativa a la integració de 20.000 treballadors externs a la Junta d’Andalusia, molts d’ells, amics i familiars d’alts càrrecs i militants socialistes. No només s’ha produït un frau brutal durant anys en els cursos de formació amb fons europeus, sinó que ara el personal que se n’ocupava ha estat funcionaritzat. Per acabar-ho d’adobar, la mateixa Junta d’Andalusia ha reconegut que fins a 1.800 d’aquests treballadors no tenen en aquests moments cap funció assignada, de manera que estan, literalment, “mano sobre mano”. El cost calculat: 100 MEUR anuals. Un país modèlic que hem de continuar sostenint.

PAGAR. L’espanyolisme acostuma a invocar per terra, mar i aire la necessitat de blindar la igualtat entre tots els espanyols. Per a l’Albert Rivera és una sentència esculpida en pedra. Però com gairebé tot en aquest país de cartró pedra, és absolutament falsa. El cert és que la inversió de recursos públics a cada indret de l’Estat és radicalment diferent. Atès que l’administració central ha decidit aprofitar la crisi per a centrifugar el deute als poders autonòmics i locals, tal desequilibri és manifesta de manera més punyent com major sigui el nivell de competències al qual calgui fer-hi front. En el cas de Catalunya, doncs, és màxim. Aquesta setmana hem sabut que estudiar al nostre país és, de mitjana, tres vegades més car que a Andalusia dels funcionaris desenfeinats. Suma i segueix.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades