Política Última actualització Diumenge, 7 d'agost de 2016 05:00 h

Posar-se de cul a la llibertat

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Hi ha els nacionalistes espanyols francs i sincers, els hereus de l’Espanya de sempre. N’hi ha també, molt més patètics, els dependentistes vergonyants, que pateixen amb cremor d’estómac intensa la constatació que no se’ls recordarà gaire quan Catalunya hagi recuperat la seva sobirania. Cert que fa gairebé mig segle que salten de càrrec en càrrec, però el cert és que aviat ningú se’n recordarà d’ells, tot i haver tingut el privilegi únic, somiat per tantes generacions, de viure un moment fundacional com el que tenim el gaudi de travessar els catalans de la nostra. El seu neguit, ple de ràbia, els fa cercar mil i un flancs on atacar, sense estalviar el sectarisme i la mentida, el camí del nostre país cap a la llibertat. Nosaltres, seguim endavant mentre ells xipollegen en la seva porqueria. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

NOTIFICACIONS. Dimarts, dia en què es reuneix el Consell Executiu, el president i una bona part dels consellers mostraven a les xarxes socials les notificacions rebudes advertint-los que no realitzen ni emparin cap acte relacionat amb el desplegament del procés de creació de la República Catalana: és a dir, que no compleixin amb l’encàrrec rebut dels ciutadans el 27-S. El president la va rebre amb un somriure ben ample. Esta bé. Crec, però, que ens falta massa sovint sentit del poder: calia que la mesa del Parlament ordenés presentar i signar la rebuda, personalment, a cadascun dels membres de la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, d’una notificació de tornada advertint-los que deixin d’amenaçar els membres del Govern de Catalunya. Prou d’acceptar que només l’Estat espanyol és poder. Nosaltres també en tenim i ben aviat caldrà que l’exercim en plenitud. I el poder judicial hauria de ser-ne conscient com abans.

PITET. Una setmana més i la formació de govern a Espanya continua del tot embarrancada. És un espectacle digne de veure: només Ciudadanos sembla desesperat per salvar espais de poder i evitar l’ensulsiada. Els partits del 78, en canvi, fa l’efecte que estan encantats amb la possibilitat de la repetició d’uns comicis en els quals pensen que tindrien més a guanyar que a perdre. Es tracta, naturalment, de fer veure tot el contrari. Crida l’atenció la desorientació absoluta de la gent de Podemos, amb un Pablo Iglesias en plena depressió i uns Comuns centrats a Catalunya a combinar mesures-espectacle en l’àmbit municipal amb l’atac per terra mar i aire a l’independentisme: escoltar la seva candidata a la lehendakaritza, Pilar Zabala, afirmar que preferiria un nou govern Rajoy a la repetició de les eleccions resulta especialment impactant: a veure si, al final, l’abstenció no vindrà del PSOE sinó d’Unidos Podemos.

PROVINCIANISME. Daniel Modol, regidor de l’Ajuntament de Barcelona nomenat a proposta de l’actual alcalde accidental judicialment imputat i ex-casta Jaume Collboni, president de la Comissió d’Economia, Urbanisme i Mobilitat de la capital catalana, es despatxava a gust aquesta setmana, enmig de la polèmica sobre l’exposició del Born, titllant el màstil de 17,14 metres ubicat davant del Born de “porno nacionalista provincià”; encara que no sigui gens original, no em resisteixo a deixar constància en aquest resum setmanal de la incoherència que suposa que aquells qui defensem una Catalunya estat siguem titllats de provincians, mentre els qui avalen l’actual autonomia intervinguda i subordinada a la monarquia borbònica puguin presentar-se davant tothom com a ciutadans del món. La veritat, costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula encara pugui colar. El president Puigdemont, àgil al rebot, ha optat per traslladar-hi l’acte oficial de la Diada.

REVOLTA. A hores d’ara les terceres eleccions a Espanya en menys d’un any semblen l’opció amb més possibilitats. Per més que els mitjans de l’establishment s’hi escarrassin a projectar-los com a una opció solvent, el cert és que el paper de Ciudadanos, atesos els resultats electorals del 26-J, és del tot irrellevant. La seva abstenció o el seu vot a favor de Mariano Rajoy (en cas de produir-se, premi a la coherència!) no serveixen de res sense l’abstenció del PSOE. Tota la pressió, doncs, recaurà sobre Pedro Sánchez i el seu equip. I a hores d’ara, atesa la fermesa demostrada en la determinació de no facilitar un govern de dretes, tot sembla indicar que es tornaran a parar les urnes a finals d’any, a no ser que una revolta dels barons, aplaudida pels mitjans d’ordre, acabi forçant la dimissió i sortida de l’actual líder socialista. En l’èxit o el fracàs d’aquesta operació de substitució, doncs, rau tot plegat.
SECTARISME. L’ofensiva del govern municipal de Barcelona per rebaixar tot possible valor memorialístic al Born, s’ha vist reforçada aquesta setmana per noves polèmiques que revelen el caràcter, massa sovint sectari, del seu capteniment. Cap diàleg, cap consens, apropiació en solitari de la veritat. Jordi Guillot, exsenador d’ICV, ho expressava de meravella: només forma part de la memòria històrica allò que decideixin ells, que són els bons, encara que ho hagin defensat, com ell, des del consell d’administració d’una Caixa Catalunya en saqueig. I, encara, la prohibició de la sortida des de la casa de la ciutat de la ja tradicional comitiva de la Coronela de Barelona durant la Diada. Un dels elements més dignes i espectaculars, per a qualsevol que hagi tingut el plaer, sobretot, de veure una de les seves descàrregues al Fossar de les Moreres. Però, com que no se la senten seva, no la volen. I això té un nom.

SUSPENDRE. Mentre mitjans ultres demanaven la declaració immediata de l’estat de setge, un conseller nacional del PSC, sí, sí, dels socialistes catalans reclamava la suspensió de l’autonomia. Al dia següent, la diputada Meritxell Batet ho justificava sense manies. També el director de “La Razón” i catalaníssim “periodista” Paco Marhuenda clamava per la dissolució dels Mossos d’Esquadra i la recuperació de competències per part de l’Estat en diversos àmbits: la pregunta és senzilla, ells que són tant de reduir tot plegat a un conflicte de legalitat (som uns delinqüents contra els quals simplement cal aplicar la llei), amb quin suport legal introduirien tots aquests canvis? Com es priva el Govern de competències perfectament fixades en l’Estatutet en vigor? Amb una llei especial? Encarregant al Constitucional una segona retallada unilateral? S’estan ficant en un autèntic jardí i ho saben: de moment han començat per perdre’s un mes de vacances.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades