Una Declaració d'Independència que cal aplicar immediatament
Catalunya en temps de República: resum de set dies l'agressió i la resistència.
D'entrada, un darrer vot de confiança al Govern: ells tenen tota la informació que nosaltres no tenim. Però passi el que passi en els propers dies serà molt important mantenir el bé preuadíssim de la credibilitat entre nosaltres. Preservar-lo, en el doble sentit: el del suport i la confiança en els qui van al davant i alhora la demostració pels de dalt que l'únic objectiu és el d'aplicar el mandat del Primer d'Octubre, és a dir, la independència. És possible que, temporalment, l'Estat disposi dels mitjans suficients per a imposar-se per la força. Tots sabíem que no seria senzill. Ara toca resistència a l'ocupació física i institucional. Des del carrer, pacíficament i democràtica, fins a fer-la inviable "de facto". Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
EUROPA. Faig una petita enquesta entre els meus seguidors a twitter. Pregunto si després de comprovar de quina manera la UE defensa els nostres drets fonamentals, creus que ens interessa ser-hi? Després de mig miler de respostes, el resultat és espectacular. Un 16% es manifesta contrari de sempre a la presència de Catalunya. Del 84% restant, que se suposa que donava suport a la presència a la Unió Europea, només es manté a data d'avui l'interès d'un 6%. L'altre 78% ja no en vol saber res. Un dels elements de canvi històric d'aquests dies, que suposo que enregistraran les enquestes serioses, serà l'ensorrament de l'europeisme al nostre país. És del tot lògic: com a ciutadans del continent, era ara que la Unió havia de demostrar la seva utilitat a l'hora de tutelar els nostres drets fonamentals. En comptes d'això, hem observat un vergonyós tancament de files amb la política repressiva de l'Estat espanyol.FALANGISME. L'exhibició d'Albert Rivera en la sessió de dimecres al "Congreso de los Diputados" va ser espectacular. El seu programa és el d'un veritable demòcrata: davant dels dos terços de catalans que des de fa dècades consideren que Catalunya gaudeix d'un nivell insuficient d'autonomia, suspensió i aplicació a la brava de l'article 155 de la Constitució de 1978. Davant la difusió internacional de la denúncia i de les imatges de la violència policial que va provocar més d'un miler de ferits a Catalunya l'1-O, petició a l'Estat que controli ideològicament les xarxes socials i impedeixi l'accés a la informació sobre el que passa a Catalunya als mitjans internacionals. Davant l'existència d'una majoria política independentista, petició que l'Estat de manera il·legal liquidi la competència del president de la Generalitat per convocar eleccions i forci unes autonòmiques sense la presència d'adversaris ideològics del Règim del 78. Dir-li això a falangisme és un exercici de moderació.
MENYSTENIR. Naturalment, els mitjans dependentistes a Catalunya, acomboiats per l'establishment financer i empresarial que no dubta a mentir sobre l'estat de l'economia catalana amb l'objectiu de contribuir a la difusió del pànic col·lectiu a la llibertat, es troben en campanya activíssima contra el mandat del Primer d'Octubre. Si encara teniu capacitat d'encaix, que m'imagino que molt probablement no, us recomano aquest article del gran comissari Enric Hernández. El menyspreu immens pels més de dos milions de catalans que, desafiant la repressió, van acudir a votar en el Referèndum d'Autodeterminació, és el símbol de l'actitud de l'Estat cap a nosaltres. Estan convençuts que poden derrotar-nos a base de fer-nos por i limitar-nos els drets. S'obre ara, en els propers dies i setmanes un moment clau: el de comprovar si, a principis del segle XXI, és possible o no mantenir exclusivament a través de l'amenaça i l'ús de la força, sense tenir en compte les seves aspiracions, el domini efectiu d'una comunitat política.
MOMENTUM. Necessitarem més perspectiva per poder valorar el moviment tàctic de Junts pel Sí i el president Puigdemont. A hores d'ara, sembla difícil d'entendre. Posats davant el fet que haurem d'enfrontar-nos de fit a fit a la repressió i l'aplicació del 155, semblava més lògic aprofitar el moment i declarar la independència en les hores immediatament posteriors a la immensa mobilització que va suposar l'aturada general del 3 d'octubre. Canalitzar la tensió cap a la defensa de les institucions i les autoritats catalanes el temps que calgués. La direcció juntaire va decidir o si més no acceptar la necessitat de "desescalar" la tensió amb una oferta de diàleg. A ulls de l'adversari i de la comunitat internacional, aquesta voluntat de rebaixar la tensió ha estat llegida immediatament no pas com un oferiment, sinó com la constatació que no hi ha prou convicció per a arribar fins al final. Necessitarem perspectiva per valorar aquesta decisió.
PARLEM. Mentre un sindicat de la policia espanyola difon fotografies de grup amb unitats amb la cara tapada i armament militar sota el títol "Hablamos?", els de la pau i germanor s'han mantingut tota la setmana amagats com rates. Dissabte passat contribuïen a la pressió de l'establishment del 78 amb les seves camises blanques per demanar diàleg a les parts en conflicte. Després que el president Puigdemont decidís oferir-lo, davant l'exhibició posterior de força de l'Estat, han decidit amagar-se a les clavegueres d'on van sortir. D'entrada, ja era sospitós que les manifestacions es fessin a la Plaça de Sant Jaume i no davant la "Delegación del Gobierno". Però, ara, que els "blancs" només serveixin per emblanquir l'aplicació del 155 és un xic penós. Esperarem amb paciència a que dediquin una mínima part del temps consagrat a escarnir l'aplicació del mandat democràtic del Primer d'Octubre a denunciar la implantació d'un règim d'excepció a Catalunya.
RESISTÈNCIA. No callarem. Mai. Ens tenim a nosaltres. I això no és poca cosa. Som i serem els mateixos de l'1-O. De fet, cada dia més. Una majoria incontestable del país. Un gran gruix vinculat a totes les lluites. Amb tota la formació necessària. Assedegats de sang, brutals, estan convençuts que han guanyat amb els seus jutges i les seves policies. Però, si ens mantenim units no ens podran passar per sobre. Seran temps segurament de resistència. En els dies de foscor i de dificultats caldrà tornar una vegada i una altra al record del Primer d'Octubre. No pas per la tensió i les agressions de la policia espanyola, sinó per recordar com vàrem demostrar tots plegats, institucions i poble, que l'Estat espanyol no podia controlar-nos, no podia governar-nos, sense el nostre assentiment. No oblidem mai l'esperit del Primer d'Octubre, perquè és el que ens ha de guiar a partir d'ara.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- Tornar la pilota a l'escenari mundial 14.10.2017.
- Un mandat inequívoc: apliquem-lo 08.10.2017.