L'estelada més antiga s'afegeix a la col·lecció del Museu d'Història de Catalunya

Datada a l'any 1915, només se'n conserva el terç superior i va ser entregada pels descendents del Dr. Solé i Pla, president de la Unió Catalanista

Barcelona (ACN).- El Museu d'Història de Catalunya ha incorporat a la seva col·lecció una bandera estelada datada a l'any 1915. D'acord amb la documentació que l'acompanyava i amb l'estudi realitzat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, la bandera és la més antiga que es conserva i va ser entregada pels descendents del Dr. Solé i Pla, president de la Unió Catalanista entre 1917 i 1920. De la insígnia només n'ha perviscut el terç superior (80 x 172 cm), format per un triangle blau de cotó amb l'estel blanc al mig sobreposat a una tela quadribarrada i subjectat amb fermalls metàl·lics a pressió, la qual cosa confirma el fet que l'estelada es una bandera provisional o de combat sobre la senyera catalana.

Orígens de la bandera estelada

L'estelada catalana neix durant la primera dècada del segle XX dins dels cercles catalanistes a Cuba. L'any 1903 el Cercle Catalanista de Santiago de Cuba incorporà un estel a la bandera catalana per simbolitzar la seva voluntat que Catalunya s'alliberés de l'imperi espanyol, emulant la bandera cubana que tot just l'oficialitzava l'any 1902 en néixer la República de Cuba. La bandera nord-americana havia popularitzat l'estel blanc de cinc puntes com a símbol d'alliberament, així com la Revolució francesa havia estès el blau com a símbol de fraternitat.

En els propers anys es propagaren les aplicacions d'aquests dos símbols entre els cercles catalanistes: segells commemoratius de la Unió Catalanista (1904), banderes amb un triangle blau el lateral esquerre amb estel blanc al mig (Catalunya Grup Nacionalista Radical, 1907) o amb rombe blau central i un estel blanc al mig (seu social parisenca de la Lliga Nacionalista Catalana, 1908), entre d'altres.

El moviment catalanista aprofità l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'any 1914 per internacionalitzar el plet català. Un miler de catalans s'allistaren a la Legió Estrangera francesa amb la voluntat d'aconseguir reconeixement internacional de les demandes catalanes i, un cop acabat el conflicte, demanar el retorn polític del suport prestat. Així, alguns dels voluntaris vestien llacets amb l'estelada per identificar la seva lluita, per exemple, i és en aquest context que es confeccionà l'estelada que avui es conserva al Museu d'Història.

Una estelada al camp de batalla?

L'11 de setembre de 1915, davant de l'estàtua de Casanova, la Unió Catalanista, plataforma d'entitats a l'empara de la qual va sorgir el separatisme català, va lliurar una bandera estelada a tres voluntaris catalans que es trobaven a Barcelona de permís per tal que la portessin al front com a símbol de la lluita que hi defensaven. Segons el relat, el voluntari Camil Campanyà i Mas portava la bandera quan morí al camp de batalla a França i embolicaren el seu cos amb l'estelada, cosa que explica que el teixit que es conserva estigui tacat de sang.

Però segons l'historiador Joan Esculies "sembla més aviat una imatge, una recreació mitificada. (...) No era permès dur al front cap altre pavelló que no fos el de la Legió Estrangera francesa i el jove fou donat per desaparegut. (...) El que va passar en aquell moment amb la bandera és una incògnita (...)". L'any 2008 la néta del Dr. Josep Solé i Pla va trobar la bandera a les golfes de casa seva, que havia estat la consulta del doctor abans de marxar a l'exili l'any 1939. "És lògic que tornés a mans del Dr. Josep Solé i Pla donat el seu càrrec com a president del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans i president de la Unió Catalanista entre el 1917 i 1920", afirma Esculies.

Després d'estar amagada durant anys al doble fons d'una llibreria i després guardada a unes golfes, els descendents del Dr. Solé i Pla van donar-la al Museu per tal que la custodiï i la preservi.

Difícil restauració

Fruit del pas del temps, l'estat de la bandera en el moment de la seva troballa era deficient. Per tant, donat el seu alt valor històric i simbòlic, una de les passes més urgents era garantir la seva conservació. La intervenció, a càrrec del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, va seguir els criteris internacionals que recomanaven fer els processos mínims per frenar l'avenç de la degradació però conservar les marques de la seva trajectòria perquè "preval el valor històric i, sobretot, simbòlic per sobre del seu valor estètic o material".]]>

Enviar