Biel Mesquida: “Els arguments són muntatges que em serveixen per trobar la forma”

L’autor mallorquí publica ‘Trèmolo’, un recull de relats o “formes breus” en què fons i forma comparteixen protagonisme

Biel Mesquida és un vell amic del relat, o les “formes breus”, com prefereix anomenar-les. El seu nou llibre, ‘Trèmolo’ (Empúries), n’és un nou i depurat exemple. L’escriptor ha extremat a consciència la idea de dotar de “ritme i sentit” la seva escriptura, de fer, com diu ell, que la llengua “canti i conti” al mateix temps. En aquest intent, Mesquida sosté que els arguments no són els protagonistes del llibre sinó mers “muntatges” que li serveixen per trobar “una forma”. L’exercici que el lector trobarà a ‘Trèmolo’ se centra en l’ús exclusiu de la primera persona en els 56 relats o “veus que expliquen coses”; coses relacionades amb la fragilitat de la vida i una mort que voreja sempre els humans.

Les “formes breus” són l’hàbitat literari natural de Biel Mesquida. Enemic de la distinció clàssica entre gèneres, l’autor mallorquí recorda que tota la seva obra es composa d’aquestes “formes inventades seves” i assegura que ell no fa ni poesia, ni novel·la, ni tampoc contes curts, aforismes o relats. Fet l’aclariment, l’escriptor explica a l’ACN que ‘Trèmolo’ és fruit d'una feina de recerca iniciada el 2012 en un territori “acotat”, el de la veu narrativa en primera persona. “És el resultat de fer experiments” amb la veu del protagonista únic de cada un dels 56 relats molt breus (amb permís de l’autor) que formen el llibre. A l’inici de cada història, Mesquida hi afegeix un petit epígraf, un segon nivell de lectura en què l’autor parla amb veu pròpia sobre els seus pensaments al voltant de l’escriptura i l’ofici d’escriure, entre altres. “Intimitats del meu pensament”, resumeix. La combinació entre els dos llenguatges (la ficció i les reflexions) no és aleatòria del tot. Sovint una reflexió motivava una trama, a vegades era la història el què el duia a un pensament, explica l’escriptor. L’argument com a pretext per una escriptura vivaEn aquesta obra de Mesquida, la llengua és més que mai l’autèntica protagonista. La veu narrativa es deu a un objectiu: “Que la llengua catalana canti i conti (expliqui), que sigui ritme i sentit, indissolublement units”. Explica l’autor que amb ‘Trèmolo’ ha fet un “gest” de llibertat sense precedents en la seva obra, consistent a exprimir la vessant formal de l’escriptura, amb voluntat poètica però de forma condensada, “deixant el text sense greix retòric ni palla. Literatura pura”, expressa. En certa manera, és com si l’argument no importés a l’autor. De fet, Mesquida proclama que els arguments “són muntatges” que li serveixen per trobar la forma, i no a la inversa. Així, al seu parer, l’important no són els arguments, les trames, sinó que la veu narrativa faci que la llengua “aparegui en estat epifànic, genuí, com si t’ho estiguessin explicant per primera vegada”. I és que “sempre expliquem les mateixes rondalles, però l’escriptor de veritat és el que ho fa com si ningú no les hagués explicat mai”, proclama l’autor en una frase que resumeix la seva concepció de la creació literària. Cal dir que ‘Trèmolo’ té, evidentment, arguments, històries comprensibles amb sentit ple, i càrrega de profunditat, a pesar d’estar al servei de “vivificar el llenguatge”. Segons explica Mesquida, el llibre conté una “gran meditació” sobre el fet de viure i sobre la mort. La mort està sempre vorejant els humans, reconeix. “La fragilitat de la vida humana, dels sentiments, de les relacions, del fet de ser viu, vibra i tremola constantment a les meves històries”.D’altra banda, a través dels personatges l’autor vol mostrar “allò invisible” del món, les veus de persones corrents, “les veus de cada dia”, a través de les quals el lector va descobrint “detalls invisibles” de pensaments, sentiments o històries viscudes.‘Trèmolo’ és, també, el nom de la darrera història del llibre. El relat on hi ha un despullament més gros de l’autor, on la veu personal –dels epígrafs- i la veu narrativa de les històries s’uneixen. Allà Mesquida hi diu “qui és” i, de passada, dóna sentit al títol del llibre.

Enviar