Flavia Company: “He desaparegut com a autora perquè m’he fusionat amb la novel·la”
L’autora proclama que ha trobat la “plenitud” literària amb ‘Haru’, una història de vida d’inspiració oriental
ACN Barcelona.-A Flavia Company li brillen els ulls mentre parla, amb una mescla de devoció i serenor, de la seva última novel·la, ‘Haru’ (Catedral, 2016). “Aquesta novel·la i jo som el mateix, m’hi he fusionat”, proclama, feliç d’haver assolit el somni de “diluir-se” com a autora gairebé com un vehicle per on flueix la literatura. En termes menys místics, Company tradueix aquestes impressions en una certesa, la d’haver escrit “exactament el llibre que volia escriure”. És des d’aquesta “sensació de plenitud” que l’autora parla d’‘Haru’, un llibre on narra la vida d’una noia nipona, i amb ella, el camí que tothom segueix per saber qui és o què vol, amb “les temptacions del tenir, i les serenitats del ser”.
Flavia Company (Buenos Aires, 1963), l’escriptora argentina establerta a Catalunya des dels deu anys, sembla haver trobat la plenitud literària en la seva última novel·la, ‘Haru’ (Catedral, 2016). Feia temps, diu, que volia escriure una obra sobre una vida sencera, com la d’Haru, des de la primera joventut i formació en un ‘dojo’ japonès aprenent la disciplina del tir a l’arc, i fins a la vellesa. Ha estat un “repte preciós”, expressa Company. El repte de narrar l’evolució d’una persona cap al coneixement i l’enfrontament amb ella mateixa. Després d’haver-lo culminat, l’escriptora s’atreveix a dir que “Haru som tots”, en la mesura que les seves vivències poden ser també les nostres: “Tots hem passat per enfrontar-nos amb la supèrbia, la por, l’ansietat, la impaciència, el dolor o l’ambició”, argumenta. Però del repàs per les vicissituds d’Haru, que són “les de tots els humans al llarg de la nostra existència”, l’autora en subratlla una que constitueix la reflexió nuclear de la novel·la, de caràcter existencial: La protagonista s’enfronta sovint al dilema d’escollir entre allò que vol tenir o allò que vol ser, o per dir-ho més categòricament, “si el que vol és ser o tenir”, explica Company. Durant la vida, segueix, “les temptacions venen en forma de tenir, i les serenitats en forma de ser”, sentencia. Aquesta sembla ser, doncs, la tria i l’aprenentatge que haurà de fer Haru al llarg de la novel·la, i també la que ens convida a fer la seva creadora. Dissoldre’sLa simbiosi de l’autora amb la seva novel·la ha estat tan important que Company sent que no hi ha distància entre l’una i l’altra. “Aquesta novel·la i jo som el mateix”, afirma. “És la sensació que la novel·la ‘s’ha fet’ i jo he desaparegut, perquè m’he fusionat en la creació i ja en formo part”.Tant és així que l’escriptora, per a qui escriure novel·les ha estat sempre la recerca “d’un petit espai on viure, on estar còmoda, per seguir endavant”, creu ara que després d’Haru’ “ja no necessita crear més espai”. ‘Haru’ “és el lloc on viure”, assegura. En altres paraules, dubta si és el moment de seguir escrivint o d’obrir-se a noves possibilitats. De fet, actualment assaja un espectacle musical i poètic en solitari (ja estrenat), perquè “potser toca recuperar la música i silenciar les paraules, podria ser”.En tot cas, més enllà d’especulacions sobre el futur, com a escriptora Company sent ara una “serenitat” nova després que se li ha confirmat una vella sospita. Que arriba un moment en què “la literatura passa per tu, com ho fa la vida”. Això és el què li ha passat, s’ha “fusionat” amb el què fa (escriure) i això, admet, és quelcom “feliç i inexplicable”. Com el tir perfectePer il·lustrar-ho fa servir la pràctica la pràctica del tir amb arc -la disciplina que practica la protagonista de la novel·la- com a metàfora. “Aquest és un art perfecte quan es fusionen l’arc, l’arquera, la fletxa, la diana i l’aire, sense que la participació de cap dels elements sigui principal”, exposa. Fent el símil literari, Company diu que és com si tota la vida hagués intentat buscar la tècnica, posició correcta, “i de cop i volta la fletxa s’ha disparat sola”. Com ja es pot deduir per la manera com en parla, Flàvia Company reitera que “està molt agraïda” amb aquest nou llibre. I a més, valora el fet que els comentaris que n’ha rebut fins ara són positius i que tots destaquen un mateix aspecte. “Tothom em diu que aquest llibre li ha arribat en el moment adequat”, explica. “Això vol dir que tothom pot llegir-lo des d’ell mateix, i per això, tots som Haru”, reitera.L’estima i “agraïment” cap a la seva nova creació s’estén fins a la cura de l’edició física del llibre. “L’aventura d’aquest llibre comença abans d’obrir-lo, i s’ha de tocar, mirar i olorar”, avisa, per un disseny “molt pensat” de la coberta, impresa en cartolina Modigliani Candido, paper rústic acabat amb barbes, i també una il·lustració de l’escriptora. Això, afegeix Company, “és absolutament coherent en un llibre que parla de l’amor per les coses ben fetes i de donar temps a cada procés”.






