David Cirici: “Tots tenim una vida fràgil encara que no ens passi una desgràcia”

L’escriptor publica dimecres ‘El setè àngel’ (Proa), guanyadora del 57è Premi Sant Jordi

ACN Barcelona.-Un naufragi real, un d’emocional i un de civilitzatori. Tres grans drames conviuen en la darrera novel·la de David Cirici, flamant guanyadora del 57è Premi Sant Jordi. ‘El setè àngel’ (Proa) arrenca amb un descuit desafortunat: El petit Marc cau del veler en què navegava amb el seu pare, en un viatge per les illes gregues, i desapareix al mig del mar. Incapaç de trobar-lo, l’home se sumeix en la desesperació, ignorant que una embarcació carregada de famílies sirianes i afganeses l’han rescatat de camí a les costes de Samos. La vida de l’Ernest s’esquinça, la culpa se’l menja, i haurà de remar molt per rescatar-se a ell mateix d’aquest “naufragi personal”. Mentrestant, el seu fill viurà per accident l’aventura incerta dels refugiats que arriben a Europa.

El dia que es va proclamar guanyador del 57è Premi Sant Jordi, David Cirici (Barcelona, 1954) va descriure al seva novel·la com un “descens a l’infern” a través d’un triple naufragi. L’infern d’un naufragi fortuït a alta mar, el de la desolació del pare que hi perd el fill i, de fons, “el naufragi de la nostra Europa” amb el drama dels refugiats que arriben per mar a les nostres costes. Entrevistat per l’ACN un dia abans de la publicació d’‘El setè àngel’, l’autor afina la dimensió de cada un dels tres fils i anuncia que la novel·la és, sobretot, un llibre sobre “el rescat d’un mateix després d’un naufragi personal”. És a dir, una exploració del dolor, la culpa i la fragilitat d’un pare davant la –presumpta- pèrdua del seu fill al mar, degut a un descuit seu. L’actualitat té un paper en la novel·la, però gairebé com a rerefons, insisteix Cirici. Els refugiats no en són els protagonistes, i la seva aparició opera com un document que il·lustra el contrast entre “un món confortable de velers i vacances fantàstiques amb uns conflictes que pensem que no són nostres però que cada vegada són més a prop”. De fet, l’escriptor explica que la idea d’aquest llibre té almenys vint anys, quan va imaginar la història d’un home que naufragava a l’Estret de Gibraltar i era rescatat per una pastera de migrant marroquins. “Qui la llegeixi veurà que està molt centrada en la pèrdua i en la fragilitat de l’estructura familiar confortable que pensem que tenim els europeus, en què tot són seguretats i obsessió per controlar-ho tot”, abunda Cirici. No obstant això “la vida és molt fràgil”, reitera, fins i tot si no som víctimes d’una “desgràcia” com la que viu el protagonista. Com es viu el dolor, com refer-se’n, i el canvi personal que sovint implica una pèrdua gran és el fons, “l’exploració central” de la novel·la, diu Cirici. Reinventar-se, invertir les prioritats... L’aprenentatge de l’Ernest (el pare) passa per descobrir que “a la vida hi ha coses molt més importants que les que ens han preocupat fins ara”. Si el protagonista aplicarà o no aquesta lliçó, això Cirici no s’atreveix a aventurar-ho.Però en tot cas, aquest és “el rastre” de reflexió que vol deixar el llibre. “Podem canviar de vida?” i “Per què no ens dediquem a les coses importants (abans de descobrir que ho són per un fet tràgic)?”, llença a l’aire l’autor.Cirici ni culpa ni exculpa l’Ernest pel seu fatal descuit a l’inici de la novel·la: “És imprudent? Sí; però els accidents passen”, observa. I és que, seguint amb la idea de confortabilitat, seguretat i control de la vida a Occident, l’escriptor també ha “volgut parlar” al llibre sobre els límits del control paternal i d’un model de família protectora a l’extrem. El sentiment de culpa del pare està lligat en part a aquesta noció i a una herència de petites negligències paternofilials que, en plena desfeta, li tornen al cap.

Enviar