El llegat urbanístic de Barcelona 92: entre vigència i obsolescència

Diversos arquitectes, com Oriol Bohigas, recorden la transformació que la ciutat va viure pels Jocs Olímpics de fa 25 anys i debaten si està “morint d’èxit”

ACN Barcelona.-La Vila Olímpica i les dues torres de 150 metres que la dominen, les Rondes, el Palau Sant Jordi i tota l’Anella Olímpica, les platges o el Port Olímpic. Totes són icones de la Barcelona del segle XXI integrades per complet en l’imaginari col·lectiu. A la vegada, tots aquests elements tan interioritzats pels ciutadans són fills d’una revolució urbanística que es va viure a la capital catalana durant els anys 80. L’objectiu era clar, expliquen alguns dels seus impulsors: modernitzar la ciutat després de quaranta anys sota la dictadura franquista. Es necessitava, però, una bona excusa per dur-la a terme –i per aconseguir prou recursos econòmics–, i es va trobar en l’organització d’uns Jocs Olímpics.

El famós ‘à la ville de... Barcelona’ de l’aleshores president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, el 17 d’octubre de 1986 a la ciutat suïssa de Lausana era el pretext perfecte. La ciutat es va comprometre aquell dia, com a resultat de la seva elecció per part del COI, a organitzar uns Jocs cinc anys i nou mesos després, l’estiu de 1992. Dimarts vinent, 25 de juliol, es commemoraran els 25 anys de la cerimònia d’inauguració a l’Estadi Olímpic.Un dels grans ideòlegs de la candidatura de la capital catalana va ser Narcís Serra, alcalde de la ciutat de 1979 a 1982, i el seu successor en el càrrec, Pasqual Maragall, en va ser el principal executor. Com a mínim, a nivell polític. L’organització de l’esdeveniment esportiu per antonomàsia va portar una transformació urbanística dissenyada per diversos arquitectes i tècnics. El principal nom que ha quedat per la història és el d’Oriol Bohigas, delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament des de 1980 fins al 1991 i conseller urbanístic de l’alcalde Maragall des de 1984 també fins al 1991.El llegat més important segons Bohigas: les platgesL’arquitecte català va ser l’autor de les línies mestres de la transformació urbanística del municipi en els anys pre-olímpics. Ara, amb 91 anys, i amb la perspectiva que dóna un quart de segle, té molt clar quin és el llegat més important d’aquells canvis al seu parer: les platges. “El mar estava tancat a la gent, Barcelona no tenia cap platja i ara és la ciutat amb la platja més gran i més cuidada del Mediterrani”, diu en declaracions a l’ACN. Segons ell, les reformes van servir per obrir la ciutat al mar. “Això que ara puguis anar en metro, a peu, en bicicleta o en cotxe a totes les platges de Barcelona”, afegeix, “és un canvi en l’espai habitable”.De fet, recorda que abans dels canvis encara existia el Camp de la Bota, l’espai on es van afusellar unes 1.700 persones durant la dictadura. A més, apunta que els barris que ocupaven les immediacions de les actuals platges de la zona nord de Barcelona “eren un desastre, no tenien ‘desaigües’” i tota la brutícia dels ciutadans “sortia al mar, ben cuidada, però res a veure amb el que va ser després”. A tall d’anècdota, indica que va arribar un moment en què “els organitzadors” de l’esdeveniment van manar-li no continuar “sanejant els carrers” per por a quedar-se sense temps ni recursos pels estadis.La pèrdua de patrimoni industrial per construir la Vila OlímpicaUna de les altres novetats que van aportar les modificacions va ser la construcció d’un barri per allotjar els atletes durant quinze dies i alguns barcelonins durant els següents anys, la Vila Olímpica. Amb tot, el fet que s’haguessin d’enderrocar alguns edificis amb un cert valor històric que allotjaven indústries al Poble Nou no va agradar a tothom. I la crítica encara dura 25 anys després. “En aquell moment el patrimoni industrial de la Vila Olímpica es va arrasar”, lamenta també en declaracions a l’ACN l’urbanista i actual regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona Josep Maria Montaner. “Avui el patrimoni industrial està prou valorat a Barcelona i a Catalunya”, afegeix, encara que reconeix que ara, 25 anys després, “han canviat bastants valors”.Bohigas no nega una pèrdua de patrimoni, i fins i tot remarca que “gràcies a aquells que protestaven no es van demolir” més elements d’interès històric. També apunta que es van minimitzar les expropiacions. Un dels seus actuals socis al despatx MBM Arquitectes i col·laborador en la planificació i execució de la Vila Olímpica els anys 80 des de la mateixa empresa, Oriol Capdevila, tampoc rebutja la crítica, però creu que va ser un dany col·lateral necessari.“La magnitud del projecte, de les obres que es van fer, superava amb escreix l’actuació de la salvaguarda d’un edifici o dos edificis que poguessin tenir un interès patrimonial”, afirma en una entrevista a l’ACN. Segons ell, “es va haver de desplaçar el tren, es van haver de fer les rondes”, fer actuacions en l’antic barri del “Somorrostro” i en el “final de la Barceloneta”. Capdevila assegura que la voluntat no era la de demolir, sinó “reconstruir un tros de ciutat complert i guanyar tot un seguit de platges”, conclou. La mateixa opinió aporta la subdirectora de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística des de 1988 fins a 1992, Beth Galí, que tampoc nega una pèrdua de patrimoni però creu que estava ben justificat. “En general, aquella àrea estava molt degradada”, explica. Per ella, moltes indústries estaven marxant els anys 80 i van deixar edificis “obsolets”. “No vol dir que entremig hi haguessin algunes fàbriques d’un cert valor històric que potser s’haguessin pogut conservar”, malgrat que eren “poques”.D’altra banda, Montaner també qüestiona que el nou barri estigui del tot integrat a la ciutat. En la seva opinió, té “poca densitat” i “pocs comerços”, però un dels seus impulsors, Capdevila, és més optimista. “Jo crec que està molt ben integrat, ha passat pel suficient transfons generacional amb els usuaris de la Vila Olímpica ja siguin els residents com els comerços o les activitats que hi ha a peu de terra”, indica.Les rondes, la gran obra del 92... pel transport privatLa revisió dels canvis a la capital catalana cinc lustres després també fa confrontar opinions per un altre debat amb més presència avui que durant els anys 80: la mobilitat sostenible . “La transformació de Barcelona no va tenir en compte criteris de sostenibilitat o de transport públic”, concreta Montaner. “Les inversions en transport públic van ser mínimes comparades amb les que es van fer afavorint el transport privat, amb tota l’operació de les Rondes”, segueix.El contrapunt el posa Oriol Capdevila, que expressa que el transport públic “es va adaptar bastant bé a la xarxa urbana”, però que “el temps ho ha millorat i, quan una cosa es millora, es molt fàcil pensar que no estava ben solucionat abans”. Pel que fa a les rondes i tot i les habituals retencions en hora punta dels dies laborables a l’actualitat, Galí les defensa com una de les grans obres del període pre-olímpic. “El tema de les rondes ha estat fonamental per la ciutat”, assenyala. Segons ella, “que ara es reformin i es cobreixin més parts perquè s’ha vist que hem mort una mica d’èxit perquè passen tants cotxes que els veïns es queixen que hi ha bastant soroll” no és sinònim d’un fracàs de la projecció inicial. De fet, assegura que el disseny original de les Rondes ja preveia que ara puguin “anar canviant i millorant”.Les glòries, la primera obra del 92 ja reconfiguradaSi bé les rondes perduren, tot i el projecte de cobrir alguns trams, el tambor de la plaça de les Glòries que es va idear també camí del 92 per la sortida nord de la ciutat ja s’està reconfigurant. L’anella que es va construir ja ha desaparegut i, tot i els anys que ja acumulen les obres, l’espai està destinat a canviar com un mitjó respecte a allò executat fa prop de 30 anys. L’arquitecte Oriol Capdevila argumenta que la gestió va jugar el seu paper per fer fracassar la idea en menys de tres dècades.“Donava resposta a unes necessitats d’aquell moment”, comenta, “no solament era una anella de circulació, sinó que tenia unes projeccions d’aparcament i d’espai públic, que això des del primer dia se li va negar per un problema de gestió”. Amb tot, creu que la complicació del trànsit i l’oportunitat que ha sorgit per fer-hi un espai verd “on les construccions deixin de ser importants i quedin integrades dins d’un parc” justifiquen l’actual canvi. El gran veto de Madrid a nivell urbanísticOriol Bohigas no retreu a cap administració interferències en la feina dels urbanistes i, de fet, remarca l’esforç econòmic de Madrid. Ara bé, Galí sí que rememora un capítol en què el govern espanyol va vetar un projecte inicial, ja que en un principi, la Vila Olímpica havia de comptar amb sis torres i no dues, com es va acabar executant. “Quan va arribar el pla, d’aquesta manera tan, entre cometes, educada que fan les coses a Madrid, va arribar un senyor, que en aquell moment era el director de l’àrea de Costes, va agafar les quatre torres que li sobraven i va dir, això fora”, explica.Per ella, no va donar “ni opció a argumentar per què s’anaven a col·locar, sinó que va ser actuar per 'orden y mando'”. I els arquitectes, assegura, van tornar de Madrid enfurismats sobretot per les maneres en què es va produir la decisió. “Va ser d’una manera bastant agressiva, la veritat”, rebla.Reducció de les desigualtats o una Barcelona més elitista?L’abast de les transformacions va anar més enllà, ja que també va canviar per sempre la muntanya de Montjuïc, la zona de Diagonal-Pedralbes o el barri de la Vall d’Hebron. Un dels dubtes que planen sobre les actuacions és dirimir si van contribuir més aviat a reduir les desigualtats o bé a crear una ciutat elitista. “El pensament de refer i posar en solfa la ciutat no era fer-la elitista, sinó fer-la còmode pels ciutadans”, remarca Capdevila. Prova d’això és que “de les primeres actuacions, una de les més importants va ser la Via Júlia” per qualificar barris. La influència del 92 en el controvertit model turístic actualAmb tot, ara la Vila Olímpica, les dues torres que l’encapçalen, les platges o el Port Olímpic no només són icones de la ciutat, sinó els protagonistes de postals, selfies i fotografies de tot tipus de bona part dels més de 9 milions de turistes que van pernoctar a Barcelona el 2016. Més de cinc vegades la població de la ciutat, i també cinc vegades més que els 1,7 milions de visitants de 1991. La pregunta és evident: la transformació del 92 és la llavor d’un turisme que augmenta sense aturador i que, tal com reflecteix l’últim baròmetre municipal, ja és la principal preocupació dels ciutadans?En aquest punt el consens és més gran, ja que els arquitectes situen l’origen d’un turisme que neguiteja la població uns anys més tard de la celebració de l’Olimpíada. L’urbanista Josep Maria Montaner diu que fins el 92, hi havia un “equilibri” entre allò públic i allò privat, però que just després, i en un principi per pagar el deute generat, es va imposar una “tendència liberal” que va portar una Barcelona “més espectacular, turística i d’atracció”.En la mateixa línia es pronuncia Oriol Capdevila, que en referència a problemàtiques com “l’excés de turisme” manifesta que “el que pot morir d’èxit és la gestió de la ciutat, no la ciutat”. Quan s’estaven fent les obres, explica Beth Galí, “ningú pensava que aquelles obres servirien per fer marca Barcelona”, sinó que es pensava a millorar un municipi endarrerit a causa del franquisme, cosa que Capdevila també avala. “Ningú es pensava que vindrien milions de turistes, tot això ha estat una cosa que ha anat venint després”, expressa Galí. “La responsabilitat pels que han vingut després, alcaldes, tècnics i polítics que han vingut després era enorme perquè no passés això”, retreu. Com Montaner, també destaca el “balanç just” entre allò públic i privat en èpoques de Maragall com a batlle.L’abast de l’embranzida de Barcelona a l’àrea metropolitana i la resta de CatalunyaL’elecció de la candidatura de la ciutat comtal, però, no va quedar circumscrita només entre les fronteres naturals del Llobregat, el Besòs, Collserola i el mar. La competició olímpica també es va traslladar a altres municipis, com ara Badalona –on el dream team nord-americà de bàsquet va enlluernar el món–, Castelldefels, Terrassa, Banyoles o Granollers. Però fins a quin punt l’impuls modernitzador de la capital va arrossegar la resta de l’àrea metropolitana o el país en general?“Barcelona ha tendit històricament a un cert centralisme, i els Jocs Olímpics van reforçar l’àrea central de Barcelona”, opina Josep Maria Montaner. La doctora en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, arquitecta i professora de la Blanquerna – URL Sacra Morejón ho certifica també en declaracions a l’ACN. “Potser el que podríem haver pensat més bé és no pensar tant en Barcelona i pensar més en el país, perquè sí que es cert que Barcelona es va bastir d’unes infraestructures impressionants a nivell d’infraestructures esportives i a nivell urbà”, diu.Tanmateix, creu que les subseus que es van escollir van ser “una decisió més aviat anecdòtica i podria haver estat més generalitzada”. En aquest sentit, no només es refereix a nivell d’infraestructures, sinó també “tota aquesta campanya de promoció” amb actes per implicar la ciutadania. La vigència de les instal·lacions esportivesMorejón, però, sí que reconeix un encert a la planificació de les instal·lacions esportives, i és que 25 anys després, moltes encara estan en funcionament. “Es van construir d’una manera interessant, en vistes no només a la seva utilització durant els Jocs Olímpics, sinó en la seva utilització per part de la ciutadania després, és un dels grans encerts”, comenta. Només posa un però, “el camp de tir d’Enric Miralles que es va fer a la zona de Vall d’Hebron”, ja desaparegut. No obstant, “a l’espai on es va ubicar ara hi ha uns camps de rugbi i de futbol”.La clau, per la professora de la Blanquerna-URL, va ser el plantejament d’inici i ho exemplifica amb les instal·lacions de tennis també de la Vall d’Hebron. “En el moment en què es va concebre pensant en els Jocs, ja es va pensar en la posterior gestió; es va arribar a un acord amb la Federació Catalana de Tennis perquè fos l’entitat que després gestionés aquella instal·lació”, explica. Segons ella, el fet que les instal·lacions fossin municipals van ajudar després del 92 a fer més accessibles alguns esports a la ciutadania i ha facilitat la seva conservació un quart de segle després.Uns nous Jocs a Barcelona?Dimarts vinent se celebren els 25 anys de l’esdeveniment, només un mes i mig que s’adjudiquin les edicions de 2024 i 2028 a París i Los Angeles –només falta decidir l’ordre– per tercera i segona vegada respectivament. I si Barcelona volgués repetir, per exemple, intentant adjudicar-se l’edició de 2032, coincidint amb el 40è aniversari del llançament de la fletxa per part d’Antonio Rebollo que va encendre el peveter de l’Estadi Olímpic de Montjuïc? Pel que fa a uns Jocs d’Hivern, el consistori va decidir aparcar la idea d’allotjar-los l’any 2026, però no va tancar la porta per edicions posteriors, com la de 2030.Tot i que Sacra Morejón manifesta que l’esdeveniment hivernal podria donar vida als Pirineus en matèria d’infraestructures, la resposta dels urbanistes a la pregunta pel que fa a Barcelona és clara: no és el moment. “Déu no vulgui que a ningú se li acudeixi tornar a fer uns Jocs Olímpics!”, exclama Galí. L’habitatge, el manteniment, el funcionament dels serveis o bé el soroll són els reptes més immediats de la seu dels Jocs de la 25a olimpíada moderna, indica. Montaner hi coincideix, i aposta per esdeveniments més “a petita escala” que també ajuden a la transformació, tot descartant els de gran magnitud com el Fòrum 2004, que “va anar força malament”.Qui va ser subdirectora de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística creu que la proposta tampoc compta amb el consens de la ciutadania. El problema més insalvable que veu, però, és la manca d’unitat entre els polítics tenint en compte el moment de tensió entre els governs català i espanyol. “Consens polític? El veig impossible, impossible. Més que mai, jo no m’imagino l’Estat espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament seient a una mateixa taula, impossible. I sense això, no hi ha Jocs Olímpics”, conclou. Així, res apunta de moment que l’Estadi, la Vila o el Port Olímpics recuperin en el futur, ni per quinze dies, el seu objecte inicial.

Enviar