El MACBA reivindica amb una gran retrospectiva la figura de l'artista minimalista Rosemarie Castoro
La mostra 'Enfocar a l'infinit' aplega 230 obres i documentació inèdita de la 'pintora-escultora' nord-americana
ACN Barcelona.-El MACBA dedica una gran retrospectiva a la figura de l'artista minimalista i conceptual Rosemarie Castoro (Nova York, 1939-2015). La mostra 'Enfocar a l'infinit', que s'inaugura el proper 9 de novembre i s'allarga fins al 15 d'abril del 2018, aplega 230 obres i documentació inèdita com els diaris personals de la 'pintora-escultora' nord-americana. Centrada en el període entre 1964 i 1979, 'Enfocar a l'infinit' inclou pintura abstracta, art conceptual, accions performatives, poesia, escultura, instal·lacions i land art, evidenciant la diversitat de la seva pràctica artística. "L'exposició mostra l'excepcional aportació de Castoro a través de la pintura, el llenguatge i la performance, i posa de manifest com algunes figures clau del minimalisme, sobretot les dones artistes, no han rebut l'atenció que mereixen i són força desconegudes", afirma la comissària i conservadora en cap del MACBA, Tanya Barson.
"Amb aquesta mostra volem fer-li un reconeixement i ens centrem en el període concret de 1964 a 1975, uns 15 anys increïblement productius de Rosemarie Castoro", ha continuat Barson, que ha precisat que el nom escollit per a l'exposició -'Enfocar a l'infinit'- és una de les frases que surten en una de les performances de l'artista conceptual i minimalista (Running, 1968). "En l'experiment volia captar el moment concret en què es feia una fotografia, amb resultats desiguals ja que a vegades sortia allunyant-se, girant-se o tornant cap a la càmera", ha comentat la conservadora en cap del MACBA, que ha puntualitzat també que la temàtica de l'infinit és omnipresent en l'obra de Castoro, un artista en contínua experimentació i que va formar part del cercle de l’avantguarda novaiorquesa dels anys 60 i 70 al costat de Carl Andre, Donald Judd, Yvonne Rainer, Robert Morris, Sol LeWitt i Agnes Martin, entre d’altres. En paraules de Lucy Lippard, que va incloure obres de Castoro a les mostres 557,087 al Seattle Art Museum (1969) i 955,000 a la Vancouver Art Gallery (1970), l’artista "va subvertir el minimalisme en el seu propi terreny". La majoria de les obres d''Enfocar a l'infinit' provenen de Nova York (de les galeries Broadway 1602, Hal Bromm Gallery, MoMA, i prestadors particulars), al costat d’una abundant documentació inèdita, com els seus diaris personals, mai exposats fins ara. La 'pintoraescultora' –com s'autodenominava Castoro- va iniciar la seva trajectòria en el camp de les arts gràfiques, tot i que de seguida es va interessar per la dansa, que va influir decisivament en la seva concepció de l’espai. Després es va decantar per la pintura i més endavant per l’escultura. També va participar activament en l'Art Workers' Coalition i es va relacionar amb el feminisme, encara que va rebutjar d'involucrar-s'hi a fons perquè el considerava restrictiu i una forma de "segregació". "A Castoro no li agradava ser titllada d'artista femenina sinó que volia ser reconeguda únicament com a artista", ha recordat Tanya Barson. "El problema és que estava en un context molt masculí i el reconeixement de la seva obra va ser difícil", ha assenyalat Barson. "Sovint va ser exclosa d'exposicions i mostres pel mer fet de ser dona. Una discriminació que van patir igualment moltes dones artistes", ha lamentat la comissària i conservadora en cap del MACBA. Graduada al Pratt Institute i casada amb Carl AndreNascuda a Brooklyn en el si d’una família italoamericana, Castoro va viure i va treballar a Nova York tota la vida. A finals dels cinquanta, va començar a estudiar art al Pratt Institute i va ingressar al New Dance Group, on es va formar com a ballarina i coreògrafa. Posteriorment, va participar en alguns espectacles de dansa d’Yvonne Rainer. Quan encara estudiava, va conèixer el director de cinema experimental Hollis Frampton i l’artista Carl Andre, amb qui es va casar el 1963 (es van separar el 1969). Castoro va començar la seva carrera com a dissenyadora gràfica, d’aquí la importància del dibuix en la seva obra. Un cop graduada al Pratt Institute, i donada la manca d’oportunitats en el camp de la coreografia, la pintura li va obrir un nou horitzó per desenvolupar les seves idees com a artista independent. Primeres pintures: 'Y' i 'barres'Les seves primeres obres de maduresa, de 1964-1965, són pintures executades sobre teles quadrades, al principi mosaics pictòrics construïts amb la forma 'Y' i més endavant amb les formes geomètriques 'Y' disposades sobre un fons monocolor: la composició mínima amb el potencial d’infinites repeticions (la primera manifestació del tema de l’infinit en l’obra de Castoro). Fa servir colors intensos disposats en contrastos cromàtics i té una gran precisió en el dibuix amb llapis. Aquesta unitat bàsica «Y» demostra que la seva experiència del món era la d'una ballarina. Títols com 'White Blue Feet, 'Banded Feet', 'Feet of Y' evidencien que aquesta analogia antropomòrfica s’origina en la dansa. A mesura que la pintura de Castoro anava evolucionant, l’artista va fracturar la forma "Y" en ratlles amples o barres, un motiu que es distribuïa per tota la tela: ja fos en composicions aleatòries d’aparença caòtica, en petits grups superposats o bé seguint unes determinades pautes gràfiques.Des de 1966, Castoro va començar a emfatitzar en la seva pintura les formes geomètriques irregulars, aparentment aleatòries, creades a partir de superposicions o «interferències» d'una «barra» sobre una altra. Dues sèries de finals dels seixanta indiquen l’ús creixent dels sistemes per part de Castoro i el seu desplaçament cap a l’art conceptual. Pròximes a les abstraccions monocromes, les pintures anomenades Inventory fan servir línies diagonals per enregistrar mesuraments de l’espai. Des de 1968, i malgrat que encara pintava, es va aventurar a sortir de l’estudi, «va desplaçar sostres», «va esquerdar habitacions» i va crear peces conceptuals en forma de textos. Durant aquest període va refermar la seva inclinació cap al concepte d'intermèdia, per exemple amb la instal·lació de diapositives i àudio del poema concret 'A Day in the Life of a Conscientious Objector (1968-1969)' o una sèrie d’obres cronometrades, 'Stopwatch', que palesen una atenció obsessiva pel temps. Entre 1969 i 1970, va participar en tres exposicions comissariades per Lucy Lippard i en una sèrie d’accions al carrer titulades Street Works. Algunes d’aquestes accions van consistir a lligar un pot de pintura a la seva bicicleta i circular pels carrers deixant-hi un rastre de pintura, marcar el contorn d’una illa de cases amb cinta adhesiva o desplegar un gran rotllo d’alumini al Soho per a una performance que va titular 'Gates of Troy'. El 1970, Castoro va començar a desenvolupar panells recolzats a terra que ocupaven l’espai de l’espectador. Les superfícies eren de guix aplicat amb escombra, i després les cobria ombrejant-les amb grafit, de manera que les obres combinen pintura, escultura i dibuix. Aquests panells van anar adquirint una escala i un caràcter gairebé arquitectònics que acostaven l’obra de Castoro a l’escultura minimalista. Més de 50 anys en un estudi al Soho Rosemarie Castoro va viure i treballar més de cinquanta anys en un loft del Soho on també va residir Carl Andre, el seu marit fins que es van separar el 1969. Aquest estudi, evocat a l’última sala de l’exposició del MACBA, va ser el seu escenari, una extensió del seu cos, el seu refugi i, en definitiva, un protagonista del seu art. De fet, l’escultura de Castoro revela l’espai de l’estudi on vivia, ja que s’adaptava a ell.






