Un volum recull l'epistolari a l'exili entre Mercè Rodoreda Josep Carner, Carles Riba o Josep Tarradellas
'Cartes de guerra i d’exili (1934-1960)' recull 226 missives a personatges de gran envergadura històrica
ACN Barcelona.-El primer volum de correspondència de Mercè Rodoreda ha vist la llum sota el títol 'Cartes de guerra i d’exili (1934-1960)' per mitjà de 226 cartes que ressegueixen, de prop, no només la seva vida de novel·lista, sinó també l'epistolari que va mantenir amb Carles Riba, Agustí Bartra, Josep Carner, Joan Puig i Ferreter, Josep Tarradellas i Lluís Companys, el llavors president de la Generalitat de Catalunya. El volum, amb algunes cartes inèdites, dona testimoni "personal, literari i vital" d'una de les escriptores més prolífiques de la literatura catalana, segons ha explicat Joaquim Mallafré, membre de la comissió de la Fundació Mercè Rodoreda. Les 'Obres completes' inclouen els tres volums de narrativa i també l’obra plàstica. Actualment s’està treballant en el segon volum de les Cartes, que correspon als anys 1961-1983. El teatre i la poesia completaran el projecte.
En el primer apartat, presidit per la Segona Guerra Mundial, s’emmiralla un temps de fonda soledat en què la correspondència resulta un article de primera necessitat que propicia confessions. Són uns anys d’angoixa i de precarietat per a Rodoreda, que representen una dura i profunda experiència de la vida que la marcarà per sempre, com a dona i també com a escriptora. Tal com les cartes demostren, tota la seva producció n’és deutora, des de 'Vint-i-dos contes' (1958) fins a 'Quanta, quanta guerra...' (1980), amb un relleu especial de 'La plaça del Diamant' (1962), la gran novel·la de l’exili. I és que, un cop acabada la guerra, a París, primer, i a Ginebra, després, Rodoreda pot seguir els corrents literaris i artístics del moment. A partir de llavors, sobretot, Rodoreda pot iniciar la seva carrera literària definitiva, l’obra de plena maduresa. L’exili, en un cert sentit, s’acaba i, aleshores, es pot bolcar, finalment, en l’escriptura, la seva vocació més profunda. En definitiva, segons Mallafré, les cartes són una font d’informació privilegiada per valorar la seva vessant més íntima i personal, amb missives al seu fill o a Armand Obiols.






