La Fundació Mapfre descobreix els lligams artístics i vitals entre Picasso i Francis Picabia

L’exposició atorga per primera vegada al pintor francès la categoria d’“interlocutor” del malagueny

ACN Barcelona.-La Fundació Mapfre inaugura a Barcelona ‘Picasso-Picabia. La pintura en qüestió’, una gran exposició que per primera vegada ofereix un acostament a les històries creuades de Pablo Picasso i Francis Picabia, i estableix connexions en la seva obra. La seva especial relació amb la ciutat de Barcelona i el desig de desafiar les convencions pictòriques són dos elements centrals del diàleg que proposa la comissària de la mostra, Aurélie Verdier, conservadora del Centre Georges Pompidou. L’exposició compta amb 150 obres de tots dos artistes procedents de diverses pinacoteques, entre elles el Museu Granet d’Aix-en-Provence que coorganitza l’exhibició i el Museu Nacional Picasso de París, que hi ha contribuït en gran mesura.

Picasso, “el mestre de l’art internacional del segle XX”, i Picabia, “el provocador dadaista”, parlen de tu a tu a la nova exposició de la Fundació Mapfre a Barcelona. Per primera vegada una mostra es dedica a fer dialogar tots dos artistes: “Mai Picabia s’havia considerat interlocutor de Picasso”, ha subratllat la comissària Aurélie Verdier, defensant l’excepcionalitat d’aquesta mostra. Amb aquest relat, la comissària vol posar de manifest que la relació entre els dos pintors “és més proper del que ha quedat en el llegat històric”. I tot i que en principi semblen figures prou antagòniques des del punt de vista de la seva concepció de l’art, la mostra descobreix punts en comú en la seva obra i aprofundeix també en la seva “difícil i intermitent” relació. Sosté Verdier que el nom d’origen castellà i sonoritat similar dels dos artistes ja provocava confusions al París de principis de segle XX, fins i tot amb algun equívoc en les primeres crítiques escrites de la seva obra respectivament (anys 1904-1905). Per la comissària aquesta “anècdota” no és sinó un indici dels paral·lelismes en les seves trajectòries vitals de “falsos bessons”. L’exposició està formada per més de 150 obres entre pintures, dibuixos, gravats i documents d’arxiu (revistes, cartes, fotografies). De manera paral·lela a la trajectòria de cadascun d’ells, la mostra fa un recorregut per la història de l’art des de l’inici de les primeres avantguardes fins al començament de l’abstracció. De l’aparició del cubisme amb Picasso com a protagonista i la seva derivació òrfica que abraça Picabia, al naixement del dadaisme, del qual Picabia és una figura fonamental. La mostra també recull la coincidència dels dos artistes a Barcelona, el 1917, on Picabia llançaria la seva revista ‘391’, la tornada de Picasso al clacissisme (1925) i les trobades dels dos a la Costa Brava diversos estius, i fins a les darreres creacions d’ambdós, amb un Picasso centrat en la representació de la figura humana i Picabia reduint l’acte de pintar a uns monocroms subtils esquitxats de punts. Pel director de l’Àrea de Cultura de la Fundació Mapfre, Pablo Jiménez Burillo, el més interessant de l’exposició és que “la tesi funciona”. “No és només el treball realitzat per apropar-nos les formes de treballar i com es posicionen davant les avantguardes tots dos artistes, el més destacat és que la unió de les obres a la sala funciona”, ha destacat. Burillo creu, a més, que la mostra permet veure un Picasso “més gamberro del que estem acostumats i un Picabia més formal del que tenim al cap”.

Enviar