Estrasburg avala que les penes de presó dels etarres a França no es descomptin de la condemna a Espanya

El Tribunal Europeu de Drets Humans rebutja la petició de tres demandants que reclamaven reduir de la seva pena els anys complerts en presons franceses

ACN Brussel·les.-El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) dona la raó a l'Estat espanyol i avala que les penes de presó de membres d'ETA complertes a França no redueixin les seves condemnes a Espanya. Segons una sentència feta pública aquest dimarts arran de les demandes de tres membres de la banda terrorista interposades el 2016, el tribunal amb seu a Estrasburg considera per unanimitat que el fet que les penes de presó dels etarres a França no es descomptin de la condemna a Espanya no viola del Conveni Europeu de Drets Humans. Amb tot, els magistrats sí que consideren que l’Estat va vulnerar el dret a un procés equitatiu i un tribunal independent dels demandants quan el Tribunal Constitucional va rebutjar els seus recursos d’empara per “inadmissibles”.

Els tres membres que van acudir a Estrasburg fa dos anys són Santiago Arrozpide, àlies "Santi Potros", Alberto Plazaola Anduaga i Francisco Mugica Garmendia, que denunciaven que el seu empresonament es va prolongar dotze, set i deu anys, respectivament. El TEDH dona validesa a la decisió del Suprem del 2015El gener del 2015, el Suprem va celebrar un ple específicament per resoldre un recurs presentat per l'etarra Iñaki Pikabea, que demanava que els anys que havia complert de condemna a França se li descomptessin de la condemna imposada posteriorment per l'Audiència Nacional quan va ser entregat a Espanya. Pikabea havia estat condemnat a França per associació de malfactors, l'equivalent a França de pertinença o integració a banda terrorista.En aquell moment, el Suprem ja va rebutjar acumular les penes i justificava que a Espanya ja no es tornava a jutjar el terrorista per integració o pertinença a banda terrorista Per tant, el tribunal remarcava que aquests anys que havia complert a França ja no es tornaven a complir a les presons de l'Estat. És el que es coneix com el principi de non bis in idem, de no condemnar dos cops una persona pels mateixos fets.En la sentència feta pública aquest dimarts, el TEDH entén que les discrepàncies entre les autoritats espanyoles van quedar resoltes amb la decisió del Suprem el gener del 2015, que dona per bona. "Les solucions adoptades en els casos dels demandants van simplement seguir la decisió del plenari del Suprem. Per tant no hi ha hagut violació de l'article 7", conclouen. A més, els magistrats d'Estrasburg observen també en el text que les decisions del Suprem en cap cas van modificar el període màxim de temps d'empresonament, fixat sempre en trenta anys.L'article 7 del Conveni Europeu de Drets Humans, que els demandants argumentaven que s'havia vulnerat, fixa que no pot haver-hi pena sense llei. Això vol dir, entre altres coses, que no es pot imposar una pena més greu que l'aplicable en el moment en què la infracció ha estat comesa. Els casos dels demandantsDesprés d'esgotar les vies judicials, el 2016 Arrozpide, Plazaola i Mugica van exigir al TEDH que la justícia espanyola reconegués les penes que ja havien complert a França en el còmput total de les seves sentències a presó a Espanya. Arrozpide, "Santi Potros", va ser condemnat a 10 anys de presó per crims comesos a França el 1987. El 2000 va ser entregat a les autoritats espanyoles on va ser sentenciat a més de 3.000 anys de presó per diversos atacs terroristes, entre ells l'atemptat d'Hipercor a Barcelona. Tot i això, la condemna màxima que se li va imposar va ser de 30 anys. Posteriorment, "Santi Potros" va reclamar que se li descomptessin els 12 anys de la sentència francesa d'aquesta trentena d'anys.Els casos de Plazaola i Mugica són similars. Tots dos sol·licitants van ser també arrestats i condemnats a França per delictes de terrorisme vinculats a ETA. Van complir les seves condemnes i després van ser extradits a Espanya, on van ser també jutjats i condemnats a presó, el primer per un atac terrorista a l’Estat el 1987 i el segon per diversos atemptats i assassinats comesos entre 1987 i 1993. Tots dos van sol·licitar la inclusió de la pena ja complerta a França en la pena de presó dictada però, igual que en el cas d’Arrozpide, el Fiscal de l’Estat va oposar-se a l’admissió de l’Audiència Nacional -que en primer lloc va permetre el requeriment- i va recórrer al Tribunal Suprem. En última instància, els dos condemnats va presentar recursos d’empara al Constitucional però l’Alt tribunal va declarar-los “inadmissibles”.

Enviar