El DOCfield es desplega a Barcelona per parlar de l’amor “en la zona de grisos”

El festival de fotografia documental programa set exposicions a la secció oficial i té 16 seus convidades

ACN Barcelona.-El festival DOCfield de fotografia documental arriba per sisena vegada a Barcelona, aquest any amb un ventall de reportatges que aborden “els grisos” de l’amor. La programació vol trencar tòpics i esquiva l’amor romàntic per fer reflexionar el públic sobre qüestions com l’avortament, la poligàmia a la tercera edat o l’amor paternofilial. “Difonem projectes amb rigor i compromís que parlen d’aquestes zones no evidents i dels matisos que hi ha en les relacions humanes”, ha explicat a l’ACN la directora de Photographic Social Vision, Sílvia Omedes, organitzadora del certamen. El DOCfield es desplegarà per la ciutat des d’aquest dijous i fins el 9 de desembre amb 7 exposicions al programa oficial i fins a 23 si es compten les 16 seus convidades en aquesta edició.

La temàtica del DOCfield Barcelona 2018 gira al voltant de l’amor. Esquivant la vessant purament romàntica, el festival pren la temàtica com a punt de partida per explorar i investigar les relacions i origen dels vincles entre les persones i les comunitats. “Ens semblava molt pertinent, en uns anys convulsos, que el festival a Barcelona reflexionés sobre aquest vincle tan important que ens uneix a tots, o que ens distancia”, comenta la directora del festival, Sílvia Omedes. “Parlem de l’amor en la zona de grisos, perquè el festival vol interrogar la gent i ampliar el punt de vista, per això plantegem una programació no evident i difonem projectes amb rigor i compromís que parlen d’aquestes zones no evidents”, comenta Omedes després de recordar que el fotoperiodisme no únicament s’ocupa d’històries “de conflictes o de països en vies de desenvolupament”.“Fotografia documental és també tot allò que ens ajuda a reflexionar sobre el món, sobre qui som i sobre la nostra relació amb aquest món i sobretot entre nosaltres. “Hem volgut fer una programació que sorprengui, i volem trencar alguns tòpics”, diu referint-se tant a la temàtica escollida com als temes d’alguns dels reportatges exposats. DOCField té aquest any el seu “epicentre” al Palau Robert, amb tres exposicions. Formen part de la programació oficial, que es completa amb mostres a la Universitat de Barcelona, la FNAC Triangle, el Centre Cívic Pati Llimona i Foto Colectània. A banda, el festival ha convidat 16 ‘seus’ més (galeries d’art, escoles, centres cívics i centres d’art), que amplien la programació fins a fins a les 23 exposicions fotogràfiques. La directora artística del festival, Helena Velez Olabarria ha disposat al Palau Robert tres exposicions que il·lustren la voluntat de tocar els “grisos” que hi ha dins l’amor. Als jardins del Palau, per exemple, s’hi exhibeix ‘Seniro Love Triangle’, un treball d’Isadora Kosofsky sobre tres persones de tercera edat que formen un triangle amorós. A la primera planta, Nancy Borowick exhibeix ‘L’empremta familiar’, el seu treball fotogràfic amb què va documentar la malaltia i la mort per càncer dels seus propis pares. I al vestíbul de l’equipament s’hi pot veure ‘Retrat de família’, una petita mostra de diversos autors que busca reflexionar sobre la família i la seva representació. Olivia Harris i l’avortament a IrlandaInstal·lada al Pati de les Lletres de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) hi ha l’exposició ‘Beneït és el fruit: la guerra sagrada als ventres irlandesos’, d’Olivia Harris. La fotògrafa va seguir la campanya prèvia al referèndum celebrat a Irlanda el 25 de maig d’aquest any sobre la llei de l’avortament, un de les més restrictives del món. En declaracions a l’ACN, Harris ha explicat que es va apropar sense prejudicis a les dues parts enfrontades, els partidaris de derogar aquesta llei i els grups “pro vida”, favorables a mantenir les restriccions a l’avortament. “He intentat mostrar els dos costats del debat, el pro llibertat i el “pro vida”, amb la mateixa mesura, sense una preferència”, subratlla.Durant el seu seguiment, i com s’aprecia a les seves fotografies, va observar que tots dos bàndols recorrien a elements de “teatralitat”; els antiavortistes, a iconografia i accions promogudes per l’església catòlica, i els altres, agafant donant la volta a la mateixa estètica per llençar missatges contraris. El que més la va sorprendre, explica, és que va trobar més receptivitat per desenvolupar la seva feina en el bàndol contrari a l’avortament que no pas en l’altre. “Els favorables al dret a escollir procuraven anar amb compte amb com parlaven del tema, intentaven no ofendre els catòlics ni ser massa moderns, i per això no volien parlar de les raons per les quals la llei seguia en vigor sinó més aviat de la compassió envers les dones”, raona Harris. La fotoperiodista també admet que el resultat del referèndum la va sorprendre, amb una majoria clara (66%) favorable a tombar les lleis restrictives amb l’avortament. “Això va ser inesperat, sobretot per un país on l’any 1994 un 98% de la població encara anava a missa cada dia. És un gran canvi en aquest país”.

Enviar