La Sala Atrium fa ressonar les veus de l’‘Ànsia’ de Sarah Kane amb la companyia La Salamandra

‘Crave’ és una de les últimes obres escrites per la dramaturga britànica abans de suïcidar-se

ACN Barcelona.-La Sala Atrium de Barcelona porta a escena del 6 al 31 de març el dolor i la foscor d’‘Ànsia’ (‘Crave’), de la malaurada dramaturga britànica Sarah Kane (1971-1999), amb la companyia La Salamandra. Aquest és un dels darrers textos escrits per Kane poc menys d’un any abans d’acabar amb la seva vida a l’hospital King’s College de Londres. ‘Ànsia’ és un reflex de l’angoixa vital de la seva autora, on A, B, C i M –quatre veus sense nom ni identitat- abandonades a la seva sort es busquen i lluiten contra les pors i el dolor que les persegueix quan entren en contacte amb la realitat. Amb direcció de Loredana Volpe, els intèrprets del muntatge són Chap Rodríguez (també responsable de la traducció del text), Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas i Marta Ossó, i l’acompanyament musical del violinista Álvar Llusà-Damani.

La Cia Salamandra, especialitzada en renovar clàssics (contemporani, en aquest cas) s’enfronten a un text de Sarah Kane que feia vint anys que no es representava a Catalunya. Kane és una de les dramaturgues contemporànies més representades a Europa (ara fa un any Alicia Gorina portava ‘Blasted’ a la Sala Petita del TNC, amb Pere Arquillué i Marta Ossó, també present en aquest muntatge). El 1998, un any abans de la seva mort, estrena amb el pseudònim de Marie Kelvedon ‘Ànsia’ (Crave), on quatre personatges viuen amb dolor els seus trastorns, les seves angoixes i la seva solitud, talment com la vida curta i turmentada de la seva autora. “A, B, C i M semblen comunicar-se com si fossin una sola veu que sorgeix salvatge des de la foscor, com un monstre incomprès i solitari que demana amor des del centre del món sense que la seva queixa sigui escoltada”, resumeix la sinopsi de l’obra que s’estrena a la Sala Atrium. Loredana Volpe, directora de l’espectacle, detallava aquest dijous que es tracta de quatre veus (personatges sense nom ni identitat definida) que “busquen de forma desesperada comunicar-se l’una amb l’altra a través del llenguatge”. Un text “sense escenes”, amb una escriptura torrencial i marcat per les rèpliques i contrarèpliques de les diverses veus, que marquen el ritme de l’obra. En l’era de Margareth Tatcher, i amb el trastorn depressiu que l’acompanyava, Kane volia mostrar “la recerca de l’altre, la necessitat de l’altre”, mitjançant el dolor compartit, contextualitza Volpe. El teatre de la dramaturga anglesa, afegeix, “sempre es busca la fusió amb l’altre, l’única cosa que ens pot alleujar el patiment individual”.La directora veneçolana ha comentat que l’elecció d’aquest text va tenir a veure amb “raons emocionals”, perquè “deia tot el que volia dir sobre l’ésser humà i les seves relacions, sobre allò que significa estar vius”. Volpe ha fet referència al seu “exili” a Barcelona des de l’any 2014, i com el fet de ser lluny de casa i “no poder parlar” amb els seus la van fer identificar-se amb aquest text de veus perdudes i que es busquen de Kane. Sobre la seva sortida de Veneçuela, Volpe ha explicat que va patir un “intent de segrest” mentre representava en un teatre del país una versió de l´’Ubú, rei’ retitulada ‘Ubú, presidente’. Sense vincular directament aquest incident amb el govern del país, lLa directora ha assegurat que no era una creadora “discreta”, que feia coses que no agradaven al govern i que com a tal “no podia seguir allà”. Això i els problemes de seguretat i l’escassedat material la van empènyer a deixar Veneçuela l’any 2014, ha detallat, per aterrar a Barcelona.

Enviar