Les Impuxibles es despullen a la Beckett per desestigmatitzar els trastorns obsessius compulsius

Clara Peya, diagnosticada, “surt de l’armari” en la nova creació de la companyia que forma amb la seva germana

ACN Barcelona.-Les Impuxibles fan un pas endavant en el seu teatre de compromís social amb ‘Suite TOC núm 6’, que estrenen a la Sala Beckett el proper 20 de març. En un exercici d’instrospecció familiar les germanes Clara (pianista) i Ariadna Peya (ballarina) “surten de l’armari” per portar a l’escenari el trastorn obsessiu compulsiu (TOC) amb què va ser diagnosticada la primera a l’edat de 21 anys i que ha acompanyat i unit a les dues des d’aleshores. L’espectacle s’aproxima a la simptomatologia associada a aquest diagnòstic i a l’experiència de les germanes, tot a través de la música, el moviment i la paraula, amb l’objectiu de desestigmatitzar el trastorn i qüestionar els conceptes de malaltia i normalitat. En la mateixa línia, l’espectacle integra la llengua de signes com un llenguatge escènic més.

Des de la Sala Beckett, on enguany són companyia resident, Les Impuxibles escenifiquen el patiment mental amb música, dansa, text i llengua de signes. En primera persona, i amb voluntat desestigmatitzadora, les germanes Peya presenten ‘Suit TOC núm 6’, una proposta escènica amb què es converteixen en protagonistes del discurs social i el llenguatge híbrid que caracteritza els seus espectacles anteriors. Clara Peya pateix des de fa 11 anys Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), i l’espectacle li ha servit per encarar i donar a conèixer aquesta situació, i fins i tot per canviar la manera com s’hi enfronta (entre altres canvis, en l’any i mig que ha durat el procés de construcció de l’obra ha canviat de psiquiatra, explicava aquest dilluns la pianista). L’obra és “una sortida de l’armari en tota regla, com a persona amb TOC”, proclamava aquest dilluns Peya durant la presentació de l’espectacle. “En la nostra línia de tractar temes que necessiten ser visibilitzats, o canviar-ne el punt de vista, crèiem que està molt bé parlar de diagnòstics, d’estigmes i de replantejar-nos què vol dir en una societat capitalista”, ha abundat. A l’espectacle s’explora la idea d’“estigma” respecte les persones diagnosticades, s’aprofundeix sobre el patiment, per entendre’l, i en part relativitzar-lo per la via de situar-lo en un context social que l’aguditza (el capitalisme). “Tots ho estem de malalts, i qui no ho està és perquè no té un diagnòstic”, expressava al respecte hiperbòlicament Ariadna Peya aquest dilluns. Per responsabilitatLa pianista i compositora Clara Peya, a més, s’ha descrit com una privilegiada respecte altres diagnosticats, perquè ha “pogut” conviure amb aquest diagnòstic gràcies a la xarxa familiar de suport que sempre ha tingut, o fins i tot a la seva condició d’artista. Aquesta consciència de responsabilitat ha contribuït a fer-la decidir-se a dur la seva situació personal a un escenari.Però l’espectacle també inclou l’altra cara de la història, la que pot explicar la germana de Clara Peya, Ariadna Peya, com a persona que n’ha tingut cura i ha estat un suport constant. Perquè, qui cuida els que cuiden?, es pregunten les germanes a l’espectacle. I encara, en la línia de combinació de llenguatges habitual de Les Impuxibles (música, moviment i text), en aquest muntatge hi afegeixen el llenguatge dels signes. Per un teatre que vol ser “inclusiu” i representar la diversitat, diuen, i amb un espectacle que busca “normalitzar” totes les condicions, en aquesta ocasió han decidit incloure el llenguatge dels signes com un element escènic més (no com a mera traducció). A més, tota l’obra compta amb sobretítols. Formalment, ‘Suit TOC núm 6’ és un espectacle amb presència constant de la música (pianos i sintetitzadors), el moviment i el text. Concretament, textos de Maria Velasco. Les germanes Peya interpreten (música i dansa), i els actors Pau Vinyals i Adrià Viñas exerceixen dels alter egos de les germanes, tot representant les seves respectives vivències respecte el diagnòstic de la Clara.

Enviar