La querella contra Mas i “los catalanes de mierda”

5  

( 6 vots )

 carregant

“Los catalanes son una mierda”. Així de contundent es va despatxar el 21 de juny de 1959, el director de La Vanguardia Española, Luís Martínez de Galinsoga y de la Serna, a la sortida de la parròquia de Sant Idelfons de Barcelona, visiblement sulfurat perquè el sermó s’havia oficiat en català. Encara avui podem imaginar aquell tipus baixet amb el cap com un ou maleint la raça dels catalans, el moviment nerviós del seu bigoti sindical, la seva mirada extraviada. 

Galinsoga era murcià, un monàrquic passat a les files del falangisme i, sobretot, un dels principals llepaculs de Franco de qui va escriure el 1956 una hagiografia indigerible. L’home mostrava així el seu agraïment al dictador el qual, just acabada la guerra,  havia obligat a la família Godó  nomenar-lo director del diari.

L’incident, com tothom sap, va desencadenar una impressionant reacció civil agitada per un jove Jordi Pujol que ja aleshores destacava com a líder del nacionalisme catòlic i conservador. El boicot pertinaç dels catalans al diari, que va perdre 20.000 subscriptors i va reduir el tiratge en 30.000 exemplars, va acabar amb la destitució de Galinsoga un foraster enviat pel règim que, com tants d’altres, havia somiat en l’espanyolització i la destrucció dels catalans com a poble individuat. El seu escapçament va ser d’una enorme transcendència en la reconstrucció d’un catalanisme interior que amb els anys havia d’acabar sent hegemònic i, alhora, la demostració palpable que els catalans no s’havien resignat del tot a la mort en vida a què els havia condemnat el règim.   

Galinsoga sembla, però, haver tornat. Tot plegat, darrere de l’admissió a tràmit per part del TSJC de la querella contra Mas per “desobediència” el 9-N, sembla ressonar aquell crit furibundament polític del falangista, “los catalanes son una mierda”. Un crit d’impotència i d’incomprensió, paït en el més profund d’una mentalitat retardatària amb orígens en la dictadura que encara avui sembla donar sentit al nacionalisme espanyol. La querella contra Mas, Ortega i Rigau, no té cap base jurídica com s’han afartat d’explicar juristes i especialistes del dret. Ras i curt, la querella és una vendetta ordida pel PP amb la utilització política més abjecta de la justícia que no ha pogut suportar ni el mateix fiscal de l’Estat, Torres-Dulce. La querella fa pudor de merda, o dit d'una altra manera, fa pudor de Galinsoga, en un sentit figurat, és clar, no fos cas que algun jutge ens interpretés en un sentit estricte. I no tan sols fa una pudor que tira de tos sinó que, a més, a penes servirà per a encalmar els ànims del sector més reaccionari de la societat espanyola angoixat a parts iguals pel problema territorial com pel social darrere del qual guaiten les orelles d’un canvi polític que els terroritza. Què fer, doncs, deu preguntar-se Rajoy i els seus desconcertats assessors àulics Tancar a Mas en un vaixell-presó al port de Barcelona?  Carregar de cadenes Rigau i exhibir-la per la Castellana en una desfilada de la victòria sobre els bàrbars? Recloure en un convent de clausura al bell mig de l’estepa castellana l’Ortega?.

Bo, ja veurem com acaba tot això. De moment, com el 1959 i per a sorpresa de tota l’Europa occidental comunitària i post-guerra freda, a la societat civil catalana li ha calgut tornar-se a mobilitzar contra l’exabrupte de torn de l’espanyolisme carpetovetònic. Els ciutadans, una vegada més, hauran d’incomodar-se i perdre energies i el seu temps per a defensar-se d’un atac del tot injust mentre algú potser a Madrid es mofarà agrament del ja concebut victimisme de “los catalanes de mierda” que, com deia Gafo, l’ex encarregat de la Marca España, no es mereixen res.     

Francesc Viadel.

13457 lectures 5 comentaris

Imprimir Enviar