Erosionant Junqueras
31
( 15 vots )
carregant La invocació persistent a una idea d’unitat nacional inequívoca ha estat per a Oriol Junqueras i per a ERC com una enorme teranyina, un parany esplèndidament camuflat en l’espessa jungla de les opinions publicades que s’ha anat fent cada vegada més mortífer, a mesura sobretot que els convergents s’han anat recuperant en termes de demoscòpia electoral. La unitat, sense matisos, liderada vés per on pel principal dirigent de CiU, s’ha presentat davant dels sectors sobiranistes com la única estratègia vàlida d’aconseguir la independència de manera que qualsevol objecció o vacil·lació s’ha vist automàticament desqualificada. Ben mirat, la unitat és un artefacte semànticament senzill, amb una gran capacitat de persuasió, molt difícil de desmuntar amb arguments sense el perill d’acabar resultant una llauna per als impacients o per als pragmàtics amb dobles intencions.
No cal dir que l’obstinació de Junqueras en mantenir en termes d’estratègia política la idea d’una unitat que vagi més enllà d’un lema, que sigui capaç d’encabir sensibilitats diferents i d’evitar suspicàcies ben legitimes, li ha representat en termes d’imatge una enorme erosió. Junqueras s’ha convertit en poc temps, injustificadament, en una mena de pes mort del procés, en un dirigent un punt antipàtic a qui s’acusa d’estar exclusivament preocupat pel seu partit com si els altres fossin els membres innocents d’un esplai escolta, com si els partits pogueren reduir-se a un conglomerat d’interessos privatius d’uns pocs sense connexions molt profundes amb les societats en què aquests es configuren i interactuen. La premsa de la corda –en un sentit ampli, és clar- ni tan sols ha tractat com hauria calgut l’anunci del dirigent de tornar a optar a la presidència del seu partit, un jugada, per cert, que indica fins a quin punt en ERC són conscients dels efectes negatius que sobre la formació pot tenir a la curta l’encalçament a que està sent sotmès Junqueras. D’altra banda, la discreció amb què s’ha rebut el seu anunci té molt a veure amb la idea d’uns determinats sectors de la política reflectits en les estructures dels mitjans que allò que ara compta no és la continuïtat de Junqueras més om menys indiscutida sinó l’exitosa prevalença política de Mas. En el culte a la unitat i les crítiques a la dissensió hi ha molts missatges amagats i un podria ser la unitat no és possible segons amb qui. És evident també que mentre tothom es revolta contra la tossuderia de Junqueras ningú no se’n recorda de Duran Lleida, ni de les retallades, ni del Cas Palau, ni de res que no tingui a veure amb la unitat, pura i blanca com un colomí.
Avui mateix, ha estat la vicepresidenta Joana Ortega qui des de TV3 ha acusat Junqueras de ser responsable del fatal estancament, d’estar cansant a la societat. El retret, tant pel qui el fa com pel moment en què es fa, no pot ser més amarg.
L'entorn immediat de Junqueras faria bé, a més d'evitar la seva sobreexposició pública de Junqueras, de perdre-li la por a parlar dels efectes contraprudents, intencionats o hipnòtics del psalm de la unitat abans aquesta no es converteixi, com segurament volen alguns, en el motiu de fractures internes amb unes conseqüències imprevisibles.
Francesc Viadel
10196 lectures
Imprimir
Enviar
Castelldefels
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat