Lluís Companys, Marco Miranda i el silenci

1  

( 4 vots )

 carregant

Sense els mitjans de comunicació catalans, notablement els públics, Lluís Companys simplement no hauria existit mai. Com a molt, hauria estat, potser, una referència erudita d’historiadors, l’exclusiu patrimoni sentimental d’una única formació política. Només cal veure el cas que li van fer els mitjans de comunicació europeus –i no diguem els espanyols- despús ahir mateix, quan commemoràvem el 75é aniversari de l’afussellament del president, enmig també de la revolució civil més important que ha esclatat al continent durant els darrers anys.  
 
El cas és que estem tan acostumats a aquest silenci vergonyant, a aquest menyspreu,  que no ens sorprèn gens ni mica que TVE, posem per cas, no hagi fet ni el gest d’adquirir els drets d’emissió d’un qualssevol dels documentals que se li han dedicat, ni que sigui per a emetre’l en un horari impossible. Hauria estat ben normal en un país democràtic sense por a enfrontar-se als seus fantasmes. Vull dir, donar a conèixer un cas tan brutal com el de Companys. L’Espanya oficial, però, no ho és de normal. Lluny de voler exorcitzar els vells dimonis per pura higiene democràtica mai no ha tingut cap interès en burxar en un passat que, d’altra banda, apunta a mitja classe política i econòmica com a hereva ideològica d’una dictadura responsable de desenes de milers de víctimes. D’una dictadura que, entre els seus objectius, es va marcar el de l’eliminació sistemàtica de qualsevol perifèria. Val a dir que el memoricidi, combinat amb l’exegèsi esbiaixada dels mites dels nacionalismes perifèrics, ha estat un dels instruments de legitimació més potents justament del seu nacionalisme.
 
Definitivament, si avui uns quants centenars de milers de ciutadans saben res de Companys i de la seva significació històrica i política, és gràcies, en part, al degotim de reportatges i documentals catalans que han abordat la seva història. Fet i fotut, si per ells fora, Companys, ens seria als catalans més obscur i envitricollat que els misteris més insondables de l’univers.

La qüestió es veu molt clara quan dirigim la mirada a d’altres casos similars fora de Catalunya i, alhora, tan pròxims com va ser el del valencià nascut a Castelló, Vicent Marco Miranda. De Marco fa poc que he escrit una petita biografia publicada dins d’una magnífica col·lecció que edita des de fa anys la Fundació Irla sota la direcció tècnica de Josep Vall.  El dirigent polític valencià, periodista i traductor, va protagonitzar la transformació del blasquisme rendit al lerrouxisme en un valencianisme republicà engrescador. Això va ser el 1934 quan va donar el pas de fundar Esquerra Valenciana juntament d’altres valencianistes com Vicent Alfaro.
 
Diputat a les Corts espanyoles el 1931, el 1933 i el 1936, durant la darrera legislatura republicana fou diputat pel seu partit dins del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya. Marco fou un tipus honest i, també, molt valent. No tingué por el 1934 d’enfrontar-se obertament als militars després de la massacre perpetrada en Astúries contra la població civil, ni tampoc de fer-ho en plena guerra a determinats elements dels serveis secrets republicans que s’aprofitaven del seu poder per a enriquir-se a costa de reprimir suposats elements desafectes. També fou un idealista contrari al totalitarisme, un reformador social, un autonomista avançat i un republicà convençut. Amb Alfonso Castelao i el mateix Lluís Companys, assajà la fundació d’un partit de partits nacionalistes capaç de transformar Espanya en una veritable república de tall federal. Durant la guerra, Marco, va intervenir en l’organització de la defensa de la ciutat de València i en la formació de les milícies valencianes. Salvà tanta gent de dretes com va poder i va observar sempre una conducta política irreprotxable.
 
Acabada la guerra hauria pogut exiliar-se, però, per decència i per no deixar els seus abandonats, va optar per quedar-se. Des del dia 28 de març de 1939 en què les troeps franquistes van entrar per l’Albereda fins la seva mort el 26 de desembre de 1946 en un xalet del barri mariner de la Malva-rosa, Marco va viure amagat, canviant constantment de domicili. Van ser vuit anys de por, d’autèntiques penúries. El seu enterrament a València es recorda com la primera manifestació civil antifranquista. A Marco no l’havien pogut afussellar com van fer amb Companys, però, el van condenar a un llarguíssim i pesant silenci que encara dura.

Avui en dia Marco és un gran desconegut al seu propi país, a València. El dirigent valencià ni tan sols té un carrer dedicat a la ciutat d’on fou regidor durant anys i, també, el primer alcalde republicà. Cap televisió pública ni ràdio valenciana no en parlarà perquè no existeixen des que el PP les va tancar en haver-les saquejat i prostituit al servei del seu neorègim de vint anys.

Així, les coses només iniciatives puntuals com la de la Fundació Irla, o l’aparició d’alguns articles en mitjans com ara aquest, El Temps o La Veu del País Valencià, podran evitar que la seva existència, que el seu exemple deixin de ser un misteri. Iniciatives val a dir que d’una enorme importància, però, del tot insuficients per a véncer la imposició d’un relat de la memòria indecent. Ja va siguent hora, doncs, que les institucions valencianes facin també alguna cosa. Que actuin contra el silenci, contra el que se li va imposar a Marco, a tots els que com ell van defensar un país diferent.
 
Francesc Viadel

3414 lectures Un comentari

Imprimir Enviar