L’optimisme d’Homs i la venjança espanyola

4  

( 10 vots )

 carregant

Escolto en el programa de ràdio de Mònica Terribas dir al conseller Francesc Homs que l’Estat, finalment, s’avindrà a negociar la independència. Ho diu convençut i, alhora, sense massa entusiasme. I potser perquè se li nota la manca d’alegria i perquè no vol defraudar ni espantar ningú, Homs, arriba a insinuar que sap coses molt importants al respecte que els demés no sabem. Vull dir coses transcendents i positives. En resum, tot va bé, raonablement bé. El cas és que quasi me’l crec. Enmig d’un clima de tensió com el que estem vivint, sempre ajuda una dosi d’optimisme. I em poso tan content que em deixo anar i arribo a imaginar Rajoy discutint amistosament amb una comissió d’experts catalans i espanyols els aspectes més cantelluts de la separació. Durant el transcurs de la reunió el gallec riu, mou les boles dels ulls incontroladament i unfla les galtes i el sota llavi superior… se’l veu tranquil com als militars i als advocats i als alts funcionaris de l’estat que l’acompanyen per assessorar-lo, perquè no torni a fer el badoc preguntant a quantes nacionalitats tindran dret els futurs ciutadans de la nova republicana catalana… De tant en tant, a la sala on estan reunits els negociadors, entra un elegant uixer amb unes safates rant a gavadals de pernil ibèric i unes copes de Ribera de Duero.
 
La realitat, però, és ben bé una altra. De fet, no n’esperàvem una de diferent. Per als grans partits espanyols no hi ha pactes ni acords que valguin. Fa temps que esmolen els coltells del constitucionalisme més enravenat mentre amenacen amb una reforma de l’Estat que no servirà per a descentralitzar-lo sinó més aviat per a jibaritzar-lo, per a igualar-lo al tamany del seu sentit de la democràcia. Una recentralització que serà també mental, que si pot mirarà d’acabar amb les possibilitats de pervivència del català com a llengua d’ús públic. Tot plegat, a Espanya, només hi pot haver una llengua, una Nación, una butxaca, un rei i una reina, uns sols collons…

El ministre d’educació i descans, Méndez de Vigo, aquella mena de general destacat a les Filipines de José Rizal i Emilio Aguinaldo, passant-se per l’engonal l’optimisme d’Homs, ha assegurat que la societat catalana  està dirigida per una colla de fanàtics vocacionals. És una pista de les seves intencions: el senyor ministre es mor de ganes d’alliberar els catalans del jou del fanatisme. Els neofalangistes d’UPyD han anat un pas més enllà. Necessiten pixar més lluny per no caure en la indigència política. Des d’UPyD s’ha demanat la presó provisional per a Carme Forcadell i els diputats de Junts pel Sí i la CUP que van signar la resolució per a declarar l’inici de la independència. Quasi coincidint amb les declaracions d’Homs els de Rosa Díaz han demanat també que es suspenguin totes les transferències de fons a la Generalitat, que els catalans tots morin asfixiats econòmicament, els independentistes i els que no ho són, els del Barça i els de l’Espanyol, els boletaires i els que canten i ballen caramelles, els de Pedralbes i els del Fort Pienc… si foren a Roma, demanarien també que Mas, Junqueras i Baños fossin passejats carregats de cadenes per la Castellana abans de ser escapçats i exhibits a la plebs… No han entés res, ni volen entendre res. És la raó d’estat i el seu nacionalisme supremacista, ancorat en el segle XIX, el que es impideix fer una lectura serena de la realitat.
 
No hi haurà negociació, conseller Homs. Si més no abans que Espanya avalui la reacció dels catalans posterior a la venjança política que en aquests moments estan tramant.

Només hi haurà venjança. Una venjança d’una brutalitat constitucional com mai no s’havia vist, amparada pel mateix sentit del dret que va amparar durant quaranta anys el franquisme. Una actuació dura que posarà la por al cos a uns milers de ciutadans i provocarà el cansament d’uns altres milers, però, que en cap cas farà desistir als milions que ja es van decidir fa temps a trencar amb Espanya.  

4767 lectures 4 comentaris

Imprimir Enviar