L’Espanya que ve: PPOE o noves eleccions

2  

( 3 vots )

 carregant

L’Espanya que ve és la que en certa manera, malgrat les aparences, no se n’ha acabat d’anar. Fet i fet, els resultats electorals apunten que l’Estat, ara com ara, només serà governable si de cas s’entenen el PP i el PSOE o bé els socialistes amb Podemos més el suport dels partits independentistes catalans.

La primer opció va ser descartada insistentment per Pedro Sánchez durant la campanya. La posició de Sànchez era ben lògica car d’haver-la contemplat públicament, només insinuat, la terra se li hauria obert davall els peus. Ben pel contrari, calia que el líder socialista –un producte barat de laboratori- es mostrés davant del seu electorat potencial com el gran devorador de la dreta, tant o més ferotge que Pablo Iglesias i, alhora, igual de pretesament assenyat i gris que un qualsevol líder conservador com Rajoy.

La segona opció sembla quimèrica. Tot plegat, com un partit com el PSOE, jacobí fins al moll dels ossos pot acceptar la celebració d’un referèndum per a decidir el futur de Catalunya?. Com podria explicar Sánchez a les Espanyes un govern amb el suport del diabolitzat independentisme català?. A sant de què li permetran mai els poders fàctics espanyols governar amb un ‘podemisme’ iradament equiparat al monstruós bolivarisme?.

Així els coses, els que somien amb referèndums impulsats des de la carrera de San Jerónimo farien bé de pessigar-se les galtes del cul. No cal ser un gran analista per a veure que l’actual relació de forces polítiques s’inclina clarament per mantenir la mòmia de l’Espanya constitucional a dins del seu sarcòfag ideològic i sentimental. És el que volen també a Berlín i per descomptat en els cercles del poder econòmic que han fet mans i mànigues per col·locar al capdavant un ultranacionalista i neoliberal rabiós com Albert Rivera, a un partit d’origen anticatalà a hores d’ara trufat, aquí i allà, de personatges sinistres sorgits de la ultratomba de l’extrema dreta més cañí. Amb aquest panorama, els càntics d’Iglesias a la plurinacionalitat de l’Estat són d’agrair només pel que tenen de poesia i ell ho sap millor que ningú com ho sap Colau i Oltra i tots els seus, sentimentalment units a l’Espanya de tota la vida, la que expliquen en el Cuéntame como pasó Antonio, Desiderio, Josete i la resta de la colla.

Així les coses, de totes dues opcions, crec, a risc d’equivocar-me, que la que potser té més possibilitats és la primera, un acord entre un PP esgotat que no tardarà en desfer-se de Rajoy i un Pedro Sánchez amb la mateixa credibilitat i les mateixes urgències que Carme Chacón. El PPOE només arribarà, però, si l’obra de teatre que els hi caldrà muntar per a convertir-lo en imprescindible, en un talismà per a la salvació dels espanyols, surt bé.

Comptat i debatut, els tutors de Sánchez ja deuen d’estar assajant el recitat d’una Espanya unida i estable, europea ‘hasta las cachas’, enfrontada a l’esquerra radical i al separatisme pervers d’una burgesia catalana més lletga que la madastra de Blancaneus. Serà una obra de teatre amb reminiscències d’Agatha Christie o un sofisticat ballet amb música de Prokofiev o, encara, potser serà un espectacle de màgia a l’estil del mentalista de Discovery Max, Derren Brown… ja saben, papers que canvien de lloc, gallines i someres hipnotizades… A Felipe González, Rodríguez Ibarra, Zapatero i tutti quanti ja els han estan buscant disfressa i paper tot i que se’l saben de memòria.

Bé, PPOE o unes noves eleccions espanyoles que és el que tindrem també probablement a Catalunya després que el resultat de Democràcia i Llibertat hagi deixat tocat a Artur Mas, proporcionat arguments a una CUP que està fent ballar als nanos a tothom en meitat d’una tempesta política que només ha fet que començar. 
 
Francesc Viadel
 

5274 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar