Gabriel Rufián contra Joseph Goebbels

2  

( 5 vots )

 carregant

Sempre parla qui més ha de callar. És justament el que va passar l’altre dia després de la breu i esclaridora intervenció de Gabriel Rufián en el Congrés dels Diputats durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez.  Rufián, fill d’emigrants, va sortir a explicar una qüestió bastant elemental a ca nostra però invisible a les espanyes com és que això de la independència no té a veure amb la reivindicació d’uns privilegis medievals a compte d’un ADN cofat amb barretina. L’independentisme no va de cognoms nostrats i apartheids com el mateix Sànchez des de la seva ignorància es pensa o com molts nacionalistes espanyols voldrien per a poder penjar-li als independentistes el Sant Benet del racisme més aterridor. Ben pel contrari, el suport majoritari del què gaudeix prové d’una voluntat de ser construïda pacífica i democràticament, que arrela en una llarga tradició cultural, política i històrica insistentment combatuda per l’Estat espanyol no importa amb quines armes.
 
El cas és que a Rufián li van caure les hòsties a cor que vols. Fins i tot, el més fava dels periodistes, el llepaculs major del PP, el cínic Urdaci del Ce ce o o, s’hi va atrevir titllant el discurs del diputat de “subnormal en el sentit estricte de la paraula”. L’escometé també l’ultramodern Alfonso Ussía, segon comte de los Gaitanes i nebot del colpista Milans del Bosch, qui va tractar la descendència andalussa del republicà d’apardalada, d’haver estat incapaç d’espabilar-se en Jaén per a guanyar-se la vida. Vet aquí que don Ussía no va poder dissimular el seu darwinisme social, la mala llet aristocràtica que deu d’haver mamat fins al rot agre i el vòmit. 

També li piulà a la cresta el sobrat d’Arturo Pérez Reverte, el més nostàlgic dels nostàlgics de l’imperi espanyol després del director del programa de TVE 300 millones,  que va aprofitar l’avinentesa per a insinuar que els diputats d’ERC eren com una mena de defecte congènit fruit de la incapacitat política manifesta dels líders espanyols del PPOE.

Però sens dubte qui se’n va endur la palma va ser el “xarlista” –espècie de xarlatà ja extingida que habitava a les portes d’alguns tuguris de les Rambles- Federico Quevedo. L’entretenidor de la caverna el tractà de fanàtic fonamentalista, de feixista, d’assassí amb una mirada “entre lánguida y drogada de los asesinos fanáticos del estado Islámico antes de inmolarse o de rebanarle el cuello a alguno de sus rehenes”, de traidor als seus orígens andalusos –ai!, la raça i l’espanyolisme-, de ser un nazi a qui Goebbels li hauria agradat tenir al seu servei per tal de difondre la seva criminal ideologia. Poca broma. Assassí i nazi, quasi res diu el diari...

El cas és que els Quevedo de torn tenen una facilitat espaordidora per a titllar aquells qui odien de nazis, molt especialment els qui estan en desacord amb un unitarisme forjat en les catacombes del nacionalisme hispànic més caspós, incapaç de renovar-se ideològicament en base a uns principis molt més democràtics com puguin ser els de la pluralitat o la diversitat cultural. Són els mateixos tipus arrogants que no perden ocasió per a treure-li ferro a la dictadura franquista mentre neguen el passat inequívocament feixista de la dreta pàtria. Els feixistes, és clar, són els altres. Els nazis, els goebbelians, també. No es pot ser més cínic o més estúpid, segons com es miri.

Justament, aquest Quevedo és autor d’una sarsuela periodística –llegiu d’un article- publicada el 2006 amb el títol ¡Quiero saber la verdad! en què assegurava que els atemptats gihadistes de l’11 de març de 2004 en Madrid van ser una conspiració de l’esquerra per a fer fora del poder al PP. Tot plegat, la dreta cèrril amb “xarlistes” com Quevedo al capdavant va fer amb el succés dramàtic de l’11-M el mateix que els nazis amb el Reichstag, és a dir, botar-li foc per a després culpar als enemics d’Alemanya.

Mentir va ser l’especialitat del nazisme i així, doncs,  van inventar-se una agressió polonesa per a poder justificar la destrucció de Polònia; van dur al gas, amb mentides, amb la cobertura del sistema de salut alemany i la complicitat d’una part de l’església, a milers de discapacitats en nom d’una societat perfecta; van  inventar-se un camp com Theresienstadt on passejar la Creu Roja mentre Auschwitz es trobava en plena producció... El resultat va ser aterridor i ja va sent hora que alguns personatges com aquest que ataca Rufián, o com Leguina, Guerra, Francisco Vázquez i tants d’altres, s’aturin a llegir Hillberg, Arendt, Bauman… i deixin de jugar ha fer el malparit. El nazisme no és un terme amb què jugar. Comparar l’independentisme amb el nazisme, establir paral·lelismes entre el catalanisme i el nazisme, confondre la societat catalana amb una massa adoctrinada i fanàtica, afirmar que la Generalitat no és més que un succedani del Govern hitlerià de Berlín és immoral i venint de personatges com Quevedo fa fàstic i, sobretot, fa una immensa vergonya. Aquest relat tan entortolligat i simploide, descaradament incontestat, dóna idea de quina és la qualitat de la democràcia espanyola.

Lliçons poques. 
 
Francesc Viadel.

4631 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar