ERC o la batalla per consolidar la seva hegemonia

0  

( 4 vots )

 carregant

Ja fa temps que el professor i exconseller Joan Manel Tresserras va copsar amb tota la seva dimensió els canvis socials i polítics de la Catalunya dels darrers anys contra els que potser pensaven –o volien creure- que estàvem simplement al davant d’una situació conjuntural, producte d’un context de crisi i convulsió política. Tresserras constatava una abassegadora presa de consciència sobiranista per part de sectors cada vegada més amplis de la societat catalana feta contracorrent d’una estructura comunicativa molt assentada però, també, contra el poder de l’Estat i sobretot de les velles classes dirigents locals. En definitiva, el professor apuntava a un canvi d’hegemonia social i política que arribava de la mà d’una autèntica revolució democràtica. Tant és així, que en aquest context de canvi d’hegemonia el vell regionalisme català va entrar en crisis i va haver de reformular els principis del seu ideari “patriòtic” per a adaptar-se a la realitat mentre ERC creixia electoralment sense aturador alhora que a la seva esquerra s’obria, encara, una altra opció independentista com la de la CUP. És incontestable que mai com ara l’independentisme havia tingut un suport tan ampli entre els catalans i només cal mirar endarrere i veure que representava en termes polítics fa deu anys o bé exhumar alguna de les artesanals enquestes que sobre la qüestió corrien allà pels anys noranta per alguns  despatxos de la UAB.

Sense el miratge de la llista única, forçada per unes circumstàncies extraordinàries que no cal retreure ara i aquí, aquest creixement d’ERC a hores d’ara hauria estat molt més evident, sens dubte. El cas és que des de 2011, coindicint amb l’arribada d’Oriol Junqueras, l’opció republicana no deixa de créixer en paral·lel al canvi d’hegemonia que s’hi dóna en el país. La qüestió és ara com consolidar i mantenir aquest ascens. La formació ja s’ha posat en farina i ha optat, de moment i entre d’altres mesures, per augmentar el nombre de militants, estancat des de fa temps en prop de 8.000. L’objectiu de la campanya El partit de la nova República, dirigida per Isaac Peraire, és que la militància arribi als 10.000 durant el 2016 i als 14.000 el 2019. Els dirigent republicans prou que saben que sense bases no hi pot haver partit i sense partit, és clar, no hi ha política. L’experiència del PSC, una formació avui sense bases i només formada per quadres, no pot ser més alliçonadora en aquest sentit. Els socialistes catalans no tan sols han arruïnat el seu capital polític sense possibilitats de recuperar-lo enmig d’una desorientació ideològica brutal sinó que han deixat en mans de la nova esquerra hiperactiva i proselitista tots el seus antic feus.  Per contra, el moviment cupaire ha trobat en els barris de les ciutats grans i mitjanes l’espai ideal on donar a conéixer el seu projecte a través ben sovint d’un activisme lúdic a la manera dels vells ateneus.  

Del ben segur, que créixer en militants no és la única solució que Esquerra té a l’abast per a mantenir la seva actual i indiscutida rellevància política, per a convertir-la com vol Peraire en “una eina al servei del territori”. Barcelona, per cert, pot ser una de les grans beneficiàries d’aquesta campanya d’implantació i una oportunitat per a Alfred Bosch d’aconseguir complicitats ciutadanes que fins aquests moments són insospitades.

Com vulgui que sigui, aquesta estratègia mantindrà en forma la musculatura d’un partit que ben aviat s’ha d’enfrontar a un context polític extremadament complexe, tensionat tant per les dinàmiques externes com per les internes pròpies del país. Un context on serà inevitable confrontar cruament en la batalla electoral diferents opcions sobiranistes parelles a visions ideològiques sovint antagòniques sobre quin és el país que es vol.  

Francesc Viadel   

2523 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar