Atac de banyes diplomàtic all’arrabbiata

1  

( 5 vots )

 carregant

L’Estat espanyol té la pell molt fina en tot allò que té a veure amb els assumptes diplomàtics. Ja sabem com es posen els responsables de la cosa, funcionaris patriòtics on els hi hagi, quan senten que a Espanya se li disputa el seu protagonisme internacional ni encara que sigui amb qüestions fins a cert punt inofensives com són les relacionades amb els símbols. Si fem una mica de memòria, recordarem com aquests diligents funcionaris s’han passat les darreres dècades retirant senyeres per tot el món o pujant el volum de l’himne d’Espanya fins a ensordir els convidats si de cas algú tenia la temptació de posar a l’hora del ball una versió simfònica d’Els Segadors.

De nació, prou que ens ho han dit, només n’hi pot haver una aquí, en Alaska i en la Patagònia, i és per això que la ministra Soraya Sáenz de Santamaria va perdre el tascó l’altre dia quan va veure que els catalans ens dotàvem d’una Conselleria d’Exteriors. No cal dir que fa vint anys o potser menys, Madrid hauria enviat mitja dotzena de cuirassers a cavall cofats amb un casc emplomallat per a endur-se de l’orella el conseller Romeva. Avui, però, si feren això, quedarien com el cul i prou malament se’ls miren ja com per a fer més llarga la llista de despropòsits.

La visita recent del ministre Matteo Renzi, la deferència institucional amb què l’Estat italià va tractar la Generalitat, va tornar a treure de polleguera al Gobierno de Madrid. El cas és que els hi va donar un atac de banyes més coent que uns penne all’arrabbiata , en el dia pitjor de tots.  Moncloa no va avisar que venia Renzi i quan aquí se’n van assabentar a través dels serveis diplomàtics italians, des de Madrid se li va ordenar al president Puigdemont que no rebés Renzi. En veure, però, que Puigdemont es feia el suec i que no tan sols el rebia en Reus a peu de l’avió sinó que junts feien la visita als familiars i accidentats del bus de Freginals, la delegada del Govern, tota ofesa, va abandonar el seguici. Els mitjans públics catalans es van fer ressò de les maniobres dels de Rajoy i al poc, des de Madrid, es va contraatacar amb una versió endolcida dels fets on semblava que la Llanos de Luna mateix, en comptes d’impedir la trobada dels presidents, hagués fet d’intermediadora deixant Puigdemont com un mentider.

Com sigui, de balls de bastons com aquests, segurament que alguns de molt més amargs, en veurem un grapat més. Tot plegat, a Madrid no es mamen el dit i saben que bona part de l’èxit de les pretensions catalanes depenen del fet que aquestes siguin acceptades de bon grat a nivell internacional. No és una tasca gens fàcil. En molts països d’Europa, Alemanya per exemple, les reivindicacions nacionals poden arribar a causar inquietud quan no irritació. Als francesos tampoc els fa ni gota de gràcia i justament un ministre tan poderós i d’origen català com Valls, ha estat el més menyspreador amb el causa catalana. Els greus problemes del continent poden dificultar també la bona recepció del missatge català.

A favor, és clar, juguen també molts factors com ara el fair play britànic amb la qüestió escocesa però, sobretot, la implacable lògica democràtica. Fet i fet, com faran creure al món que no existim?.

3947 lectures Un comentari

Imprimir Enviar