Iceta, referèndum quan les cabres tindran pèl

0  

( 3 vots )

 carregant

Tan se val que Pablo Iglesias s’hagi tornat a reafirmar en la seva aposta per un referèndum. Ho ha dit ja tantes vegades que fins i tot sembla que els periodistes hagin tingut un atac de mandra a l’hora d’explicar-ho. Ben diferent hauria estat, però, si Iglesias haguera carregat contra un Tribunal Constitucional que el PP i el PSOE han convertit en una Santa Inquisició al servei del nacionalisme espanyol; o si haguera clamat contra la catalanofòbia banal, la que patim a diari sense que ni un sol jutge espanyol mogui un dit o, encara, si en la línia de la seva defensa un punt vaporosa de la plurinacionalitat, haguera promès una veritable igualtat constitucional de totes les llengües de l’Estat. És clar que tirar per aquí li hauria complicat la vida però parlar d’un referèndum que, ara com ara, sembla impossible de fer, no li costava ni un miserable cèntim d’euro.

El cas és que tothom sap que per a que es pugui fer aquest referèndum cal que el PP, el PSOE, Ciudadanos i el sursun corda estiguin d’acord, és a dir, canviïn radicalment la seva visió d’Espanya, una visió fatalment atrapada en un laberint ideològic al qual s’entra per la porta de les Corts de Cadis de 1810 i es surt, trasquilat com el cul d’un mico, per la portella del franquisme. Per més que m’esforci no puc imaginar José Maria Aznar pegant la cabotada ni encara que li ho demanés de genolls Santa Teresa de Jesús. Ni a Aznar ni al més moderat dels militants del seu partit. Si mai mitja dotzena de militants del PP demanaven públicament votar la qüestió catalana ni encara que fora en els termes més equívocs i favorables als seus plantejaments, les catedrals i les esglésies de tota Espanya repicarien campanes de dol fins que s’obrissin els cels. El mateix em passa amb els socialistes. Els més destacats dels seus líders, com l’extremeny Fernández Vara o l’andalusa Susana Díaz, ja han dit una i una altra vegada que als catalans ni aigua.

Per si no havia quedat prou clar, l’altre dia, Pedro Sánchez, li va reiterar personalment al vicepresident Oriol Junqueras, la seva inamovible posició política en relació a Catalunya. Ni referèndum ni res. Parlar sí, però, ull, només del temps que farà en Torremolinos, del preu de la benzina, dels resultats de la lliga espanyola o de la recepta del gaspatxo manxec. No és d’estranyar. Sánchez no tan sols és de moment –encara que només per dos telediarios- el màxim representant d’un partit cada dia més indissimuladament jacobí sinó que, a més, és un d’aquells espanyols que es pensa que tots els catalans que no s’hi senten pensen en sioux i surten al carrer cofats amb barretina i amb un porró penjat del coll.

Miquel Iceta que va estar en la reunió entre Junqueras i el seu cap de files i que pel que sembla va prendre nota amb el rigor d’un cronista veterà, deuria fer un pensament i deixar ja d’una vegada de marejar la perdiu, de festejar la possibilitat d’un referèndum només per a aconseguir estovar el podemisme amb qui necessita pactar per a sobreviure. Les faves estan comptades. No hi haurà referèndum si més no fins que no arribi la setmana dels tres dijous o quan les cabres tindran pèl o qui sap si quan les gallines pixaran o el dia que “las ranas crien pelo” o potser –com diria en versió francesa la meva amiga Cristina Torrent – l’any que “les poules auront des dents”.     

Francesc Viadel

2849 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar