Colau, ERC i les noces del Tsar

2  

( 3 vots )

 carregant

A finals del maig passat en l’Ajuntament de Barcelona corria fins el gat i no hi havia uixer, municipal a punt de jubilar-se o auxiliar administratiu que no temés per la seva sort. Els convergents, efímerament assentats en l’alcaldia després de més de trenta anys d’hegemonia socialista, veien terroritzats com les enardides tropes bolxevics baixaven cap a Sant Jaume des de tots els barris populars de la ciutat. A les oficines de la part alta de Barcelona també estaven cagats amb l’arribada de l’apocalipsi colauita. Però vet aquí que Colau va arribar a la Casa Gran, es va fer un innocent bany de multituds a la manera d’Eva Perón i tot seguit va fer que tancaren a pany i clau la seva Casa Ipatiev on havia de morir executada tota la nissaga del Tsar i les castes amb qui havia s’havia ajudat a governar durant dècades la ciutat. La nova alcaldessa en comptes de mantenir en l’exili la vella guàrdia del PSC, el que va fer és recuperar-la, demanar-li que es posés al front de la seva revolució drôle. Així s’entén la permanència en alts llocs de responsabilitat de socialistes com Jordi Martí o Jordi William Carnes, només per citar-ne alguns, o el tracte exquisit de Colau amb els quatre de Jaume Collboni atrinxerats i vestits de camuflatge en algun lloc remot de l’ajuntament. Un tracte fantàstic que es concretarà aquests dies amb l’entrada del PSC al govern la qual en cap cas modificarà la relació interna de poder en el consistori tot i que tindrà altres efectes. Que ningú agafi per fava a l’alcaldessa.

Vull dir, amb aquest pacte, el que queda del PSC, un partit de generals sense tropa,  podrà continuar passant el plat i vivint de la política. De l’altra, Colau estarà molt més a prop de cruspir-se les restes d’aquest partit teledirigit des de Madrid com ja ha fet amb ICV. Tot plegat, la meta final de Colau no és ben bé governar la ciutat, és menjar-se tota l’esquerra –i la dreta si pot, recordeu la contractació sorpresa de Pere Macias- i asseure’s en una mena de tro simbòlic del poder col·locat sobre una muntanya de retòrica i il·lusions traïdes.

Avui Colau s’ha dirigit també a ERC amb el to d’una matrona republicana per a demanar a la formació que se sumi al seu acord amb el PSC. La dirigent apel·la, vés per on, a la realitat, és a dir, a aquella murada que ella havia de fer miquetes a força de cridar ¡Sí, se pot! com si fos un dels set sacerdots israelites de Josué que van fer caure les defenses de Jericó fent sonar les seves trompetes fetes amb banyes de moltó. Colau li ha escrit una carta d’amor a Alfred Bosch on obvia que ella mateixa està acabant d’enllestir les seves noces amb el Tsar que justament va combatre ahir. Una carta amb el to propi d’una adolescent espavilada on insta a Bosch a acceptar el seu amor un punt impúdic en benefici –ai, làs!- de la realitat. Vine amb mi Bosch que amb el PSC i la CUP tot s’arreglarà. En la CUP encara deuen d’estar partint-se el cul. 

És si fa no fa el mateix que va fer Pedro Sánchez amb Ciudadanos amb qui va pactar primer per a després pressionar Podemos amb un acord que no es sap com -els números tampoc no sortien- havia de fer fora Mariano Rajoy i inaugurar una era de felicitat per a les Espanyes. Rivera i Sánchez, gràcies al suport d’Iglesias, convertits per art de màgia en dos digníssims representants del soviet. Tacticisme pur i dur, ganes de marejar la perdiu en un país fart de titellaires de la política.

No cal donar-li massa voltes. Ni ERC ni la CUP entraran en un govern amb el PSC. La governabilitat de l’ajuntament no passa ara com ara per teixir aliances dinàstiques que tenen al darrere uns interessos de partit molts evidents. La governabilitat passa més aviat per la política en majúscules més enllà del regateig a curt. Per cert, què hi ha d’acabar amb el nepotisme municipal?. I de repassar la nòmina dels alts càrrecs, molts d’ells heretats, i començar a aplicar una veritable meritocràcia?. Què se n’ha fet del somni?. De veritat, del cert que Colau, Collboni són allò que en diríem uns polítics d’esquerra? De quina esquerra?.

Ben mirat, de cop i volta és com si Colau, Sánchez, tota aquesta nova generació de polítics que han guanyat els seus lideratges bé per herència o delegació, bé en els congressos evanescents i estúpids de les xarxes socials, s’hagin cregut que la ciutadania s’ha tornat imbècil del tot.
 
Francesc Viadel

3590 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar