Tabac: una qüestió de vísceres

1  

( 2 vots )

 carregant

A la ràdio expliquen que els fumadors treuen foc pels queixals a causa de les imatges que d'aquí a molt poc duran impreses tots els paquets de tabac. Les autoritats europees s'han cansat de pagar pels malalts d'aquest vici i volen acollonir el personal. Es veu que no hi havia prou en escriure amb lletres ben grosses que el tabac mata ni tampoc en recórrer a una iconografia carregada de funestos significats. Els que manen ja no s'estan per hòsties. Així que, ben aviat, quan algú tiri mà dels cigarrets no podrà evitar veure la fotografia d'un pulmó putrefacte, d'un peu amb els dits rosegats per la gangrena, d'un forat abissal en mig d'una gola, del rostre desencaixat per la falta d'oxigen d'un malalt ja en les últimes... Aquests dies els fumadors es pregunten, enfurismats, si d'ara endavant també els paquets de les galetes més greixoses del mercat duran imatges de senyors i senyores a punt de fer un pet com un gla o si en els sobres de llonganissa s'imprimiran fotos d'artèries més farcides de colesterol que un caneló de Nadal.  
 
Al fumador tot se li complica. Xuma furtivament, per les cantonades, a la porta de les oficines, pels racons de la ciutat on pixen els gossos... I a més, ho fa fent uns esforços enormes per esvair la por darrere de cada xumada. Fumar s'ha torna un hàbit lleig i perillós. Només els hi faltava ara tota aquesta història de les fotos... cors negres com un corb, cadàvers dins d'un sac, taüts de nadons...  I com sigui, mirar aquelles aterridores imatges sobre els efectes del tabac, és com guaitar a un mirall on es reflecteix cruament el resultat futur de la nostra imprudència. Prou que ho sabem que fumar mata, com mata l'excés d'alcohol, la velocitat, els caps malparits de les feines o l'ensopiment i, això no obstant, animals de costums com som, persistim en els nostres vicis i rutines. Al capdavall, el personal sempre acaba consolant-se pensant que d'alguna cosa ha de morir.
 
 
El que passa és que odiem la veritat. El meu avi va morir per culpa del tabac l'any 68, acabat de jubilar, poc abans que jo naixés. Havia superat una guerra civil en l'ingrat paper de víctima indefensa, de catòlic en un país furibundament anticlerical. El pare va caure als 55. Massa jove. Va ser una mort fulminant.  Allò que no havia aconseguit una vida de treball dur en el camp o van aconseguir, vés per on, els Bisontes i els Celtas curts. Fumava ros i negre, indistintament. De vegades, es feia amb alguns paquets de Camel que li portaven expressament de França perquè deia que aquell Camel francès sabia millor que els que trobava als estancs d'aquí. El pare restava com hipnotitzat amb l'olor que desprenia el fum d'aquelles cigarretes. Va intentar deixar-ho vàries vegades. Es fregava les mans amb lleixiu, s'havia pres no sé sap quants tipus de pastilles. A la última, només li faltava visitar un qualsevol bruixot de la tribu. No hi va haver manera. 
 
A mi mateix el tabac quasi em va  tombar fa uns mesos. Vull dir tot el que havia fumat fa ja més d'una dècada. Jo crec que fumava fins i tot quan dormia. Una nit de Cap d'Any, vaig decidir enfrontar-me al mirall. El meu darrer paquet de cigarretes es va quedar confinat dins d'una vitrina al costat d'una ampolla de limoncello mig buida i allà es va fer groc i es va morir de pena. Potser dit així no ho sembla dit, però, em va costar molt deixar-ho. No vaig prendre cap pastilla ni vaig invocar cap sortilegi. Simplement, vaig haver de treure tot el geni i la força de voluntat i, sobretot, vaig pensar molt en tots aquells anys en què no fumava, en què no depenia de xumar, tots aquells abans de la primera cigarreta de trapella en el solar d'un edifici en construcció, del primer More fumat d'amagat a casa que em va encendre les ganes de matar-me absurdament.  
 
El mirall és cruel i nosaltres, pobrets, uns obstinats de merda, desficiosos, carregats amb una mà de vicis estúpids. Ben sovint, la veritat només ens importa quan se'ns repenja de l'esquena, quan ens recorre com una rata voraç per dins de les entranyes, simplement quan ja no té remei.
 
La veritat, quina putada!... Ara, a mig cafè, mig endormiscat com un llangardaix sota el sol de migdia potser jo mateix m'encendria una cigarreta. Una d'aquelles cigarretes franceses del pare...  
 
 
 
Francesc Viadel        
 

2712 lectures Un comentari

Imprimir Enviar