Oriol Junqueras, paciència i audàcia
En política la paciència i l'audàcia són imprescindibles per a sobreviure i, encara, per a reeixir. La paciència, derivada de la fortalesa, ajuda a vèncer la tristor i a superar els contratemps i, alhora, a adquirir d'altres virtuts. El que és pacient sap que les coses no depenen exclusivament d'un i espera, doncs, amb calma, que aquestes succeeixin. L'audàcia és allò que impulsa algú a fer les coses amb el convenciment que aquestes s'aconseguiran malgrat tot. Sense audàcia no hi ha moviment, canvi i la política s'estanca i acaba per pudir com un bassal d'aigua quieta. Hi ha moments, doncs, en què cal saber esperar i d'altres en què cal actuar sense dilació. No és fàcil, saber que s'ha de fer en cada moment perquè les dinàmiques del poder, les socials, obliguen als qui han de prendre decisions a posicionar-s'hi ràpidament.
Fins ara, Oriol Junqueras ha actuat tenint present totes dues virtuts. Durant els darrers anys ha pilotat un partit atrapat entre una certa invisibilitat, hostilitat mediàtica, i la pressió asfixiant que suposava l'hegemonia absoluta del catalanisme conservador. Malgrat tot, ha estat capaç de salvar els mobles i de situar la seva formació al capdavant del moviment independentista sense obrir ferides internes o col·lidir fatalment amb els poders que representava la vella convergència. El proper partit hegemònic de Catalunya serà ERC, una hegemonia que haurà de compartir amb els Comuns una vegada quedi completada l'absorció dels d'Iniciativa i la confirmació de la marginalitat política del PSC. La irrupció en ple procés d'un independentisme obertament antisistema com el que representa la CUP, ha suposat un nou element de tensió en la política catalana i un nou repte per al líder republicà. Els cupaires -com els comuns- comparteixen molt punts de vista amb els republicans però estan molt lluny de les pràctiques normatives dels partits tradicionals i aspiren no a fer una reforma profunda del sistema si no al seu trencament total la qual cosa sovint fa impossible els acostaments.
Els darrers mesos, en un context polític català enrarit, l'Estat ha redoblat els seus esforços per trencar la cohesió de l'independentisme i, en darrer terme, posar de genolls un Parlament declarat en rebel·lia i més disposat que mai a acomplir amb el mandat democràtic dels catalans. Ara mateix, l'Estat sembla que estigui esperant que d'un moment a l'altre es produeixi un col·lapse de l'independentisme que l'aboqui definitivament al fracàs. Certament, hi ha molts elements per al pessimisme, tants però com a per a l'optimisme. Cal tenir present que el procés no és només el resultat d'una conjuntura determinada –com de fet voldrien no pocs analistes interessats- si no el punt d'arribada d'una col·lectivitat amb sentit històric, que duu segles intentant sobreviure a un jacobinisme estatal que s'ha esmerçat en fer desaparèixer Catalunya, qualsevol dissidència perifèrica.
Ahir mateix, Junqueras, va tenir l'audàcia de plantar cara a aquest pessimisme de què parlàvem amb un article publicat a El PUNT AVUI on la defensa de Carme Forcadell, convertida avui en un cap de turc de l'independentisme per part de l'Estat, va servir com a excusa per a posar de nou l'accent en la unitat civil i política dels catalans com a garantia d'èxit en la creació d'una República Catalana. Com sigui, si el president Puigdemont no supera la qüestió de confiança i si el Parlament no pot aprovar uns pressupostos que a la força han de ser socials, potser el procés si col·lapsarà tal i com esperen en Madrid.
El raonament de Junqueras és molt senzill, si la CUP en un exercici de responsabilitat i lleialtat institucional va estar capaç de donar suport als pressupostos de la capital del país, ara, per la mateixa raó, també hauria de ser capaç de garantir els del país mateix. L'altre missatge important anava dirigit als Comuns i a ICV, formacions que comparteixen amb ERC els idearis republicans. Uns idearis, val a dir, ara com ara impossibles de materialitzar en una Espanya monàrquica, heretada, no ho oblidem, de la dictadura franquista. República catalana o Monarquia espanyola, heus-ne ací el dilema, assegura el vicepresident del Govern. Posteriorment, l'oferta de diàleg de Junqueras s'ha ampliat generosament. Dins d'un ordre, totes les demandes polítiques de la CUP, dels Comuns mateix, poden discutir-s'hi. Paciència i audàcia, doncs. "O posem el futur en mans del veredicte dels ciutadans de Catalunya", escriu Junqueras, "o hipotequem la seva set de justícia i fam de llibertat a un TC i unes majories d'Espanya que ni volen canviar ni tenen cap mena de voluntat de facilitar cap canvi a Catalunya, ni de respectar la voluntat democràtica de la ciutadania catalana, veritable subjecte de sobirania i motor de canvi social".
Francesc Viadel