Franco Horror Show

2  

( 3 vots )

 carregant

A la Casa Gran no es treuen la pasta de les mans i a base de muntar circs van fent bona aquella dita tan nostrada de ‘qui dia passa, any empeny’. Definitivament, Colau ha renunciat a l’oportunitat que tenia de fer política per la retòrica i la mise-en-escène d’un repertori de consignes ideològiques mentre el que queda del PSC es menja el tros de pa baix de la taula, astutament, sense fer soroll. 

El darrer circ ha anat a compte del franquisme. L’exhibició al Born d’un Franco eqüestre (per cert, sense cap com el genet de Sleepy Hollow) obra de Josep Viladomat i de la Victòria de l’escultor Frederic Marès, ha tingut entretingut al veïnat més que no hauríem volgut. Les obres han estat atacades amb ous i caquis, visitades per una necrofílica nina inflada, cagades pels coloms i, ara com ara, són un entreteniment de primera per als repartidors de la zona i els turistes que, divertits, es fotografien a la vora segurament sense saber massa bé de què va tot allò.

En teoria les estàtues només són el pòrtic, l’aperitiu de l’exposició ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai urbà’ que hauria de servir per a encetar una reflexió civil sobre el franquisme. Res a dir sobre la intenció, només faltaria. Fet i fotut, el problema és que l’exposició és una merdeta que ha costat uns 140 mil euros de l’ala. I encara com que s’han estalviat editar un catàleg que potser no hauria emplenat més de mitja dotzena de pàgines i que també hauria costat un ronyó. El ‘Franco Horror Show’ de Colau és una autèntica burla i un balafiament de diners intolerable. Tot això, per no parlar de la banalització d’un espai únic com és el del Born.

Tot plegat, una exposició pobríssima, de tercera fila, impròpia per al nivell de la  ciutat i del tema que si ha concitat algun interès és pel canyaret que s’ha muntat al carrer. Bé, una exposició tant dolenta que l’alcaldessa mateix es va amagar molt oportunament el dia de l’inauguració deixant Pisarello literalment als peus del cavall del vell general. Una mostra d’escapisme polític genial, tot un clàssic del populisme que no cessa...   

Amb aquests temes –i amb els diners públics- cal ser més rigorosos, evitar fer el ridícul que és exactament el que en aquest moments està fent l’ajuntament. Sort que contra el memoricidi i la impunitat del franquisme es fan coses a Catalunya molt més serioses com ara la iniciativa del Parlament d’anul·lar els judicis sumaríssims del franquisme.

El problema d’aquest assumpte és que si algun geni mesura l’èxit de la iniciativa per l’escàndol aconseguit correm un perill enorme de caure en una espiral de frivolitats molt més abassegadora de la que a hores d’ara patim.

De tota l’exposició només m’ha arribat a colpir el bust de silicona de Franco obra de l’escultor Eugenio Merino. Un bust dèbilment il·luminat en un racó de l’enorme sala, mig buida, entre les cortines, custodiat per un ensopit guàrdia de seguretat. Sense poder-ho evitar m’he imaginat aquell mateix bust cofat amb una perruca afro de color vermella mentre a la sala sona Sex Machine de James Brown. Haguera tingut un efecte demolidor en la desprevinguda ciutadania, tant demolidor quasi com el que va tenir aquella pintada que un dia va aparèixer al centre de València al costat d’un perfil del dictador: Franco gordito.
 
Francesc Viadel

3551 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar