Pedro Sánchez descobreix la sopa d’all

2  

( 4 vots )

 carregant

Sembla que el defenestrat líder socialista Pedro Sánchez va descobrir l’altra nit quan l’entrevistava Jordi Évole, el secret de l’ancestral i misteriosa sopa d’all. En un moment donat, solemnement, va assegurar que Catalunya era una nació -com també ho era Euskadi, ull!- i Espanya, una nació de nacions. De sobte, un tipus que aspira a ser el cap d’Estat d’Espanya, s’ha adonat per primera vegada d’allò que des de fa segles és una evidència per a la majoria dels catalans i de no pocs europeus. No calia que hagués llegit Vicens Vives, ni Josep Fontana, ni Joan Fuster, ni que s’haguera tancat un mes amb un savi del terreny, tampoc que se n’haguera vingut una temporada a viure entre nosaltres. Tan sols parant una mica l’orella, reflexionant sobre tot el que els darrers anys ha passat, inclús llegint el darrer paràgraf del preàmbul de l’Estatut – el mateix que el Tribunal Constitucional va mutilar- hauria sabut que, en efecte, Catalunya és una nació.

El cas és que en unes poques hores, Sánchez ha canviat a la velocitat de la llum moltes de les seves antigues presumpcions en allò que sembla una espectacular mutació genètica amb la finalitat d’adaptar-se al nou medi polític on vol sobreviure. Així les coses, si Catalunya és una nació i Espanya una nació de nacions, Podemos ja no és la fera ferotge populista que era fa unes setmanes.   

El canvi és tan espectacular com poc creïble. Només cal recordar que a penes fa dos anys, a la Festa de la Rosa de Gavà, Sánchez no estava gens disposat a reconèixer res als catalans i menys encara als defensors més conseqüents d’aquesta realitat amb què de sobte ha ensopegat, la nació catalana. Aquell dia, duríssim contra les pretensions de Mas de fer una consulta, a penes va passar de demanar a Rajoy una vaporosa reforma constitucional que reconegués la “singularitat” dels territoris, de tots s’entén, vull dir de gossets i de gatets. D’altra banda, el socialista reduïa les aspiracions de la majoria dels catalans a les d’un nacionalisme de dreta representat per Mas i a les d’un independentisme de base ètnica. Tot plegat, podríem dir que per al socialista la independència era moralment il·legítima atès que Catalunya, va dir, havia estat defensada amb la sang d’andalusos, extremenys i castellanomanxecs com si en les files de l’independentisme no hi hagueren d’andalusos, d’extremenys i de manxecs i encara de canaris, murcians, senegalesos i alemanys... La sang... Déu ni do!.

Val a dir, que Sánchez, que un dia va dir també “t’estimo”, no tenia ni idea aleshores de què passava en Catalunya, de què era Catalunya. Avui, tampoc. En realitat, s’ha limitat a dir allò que creu que més li convé. Aquesta música de flabiol i tamborins que ara fa sonar, pot agradar als del PSC, els seus principals aliats, també al món podemita i tots els seus dialectes. A més, el distancia d’un PSOE i d’una Susana Díaz a la qual només li falta invocar als Terços de Flandes per a defensar una Espanya de NO-DO, mantilla i tricorni. Mai com ara el PSOE havia estat tan atrapat entre l’espanyolisme kischt ila jungla d’interessos que manega la dreta de tota la vida.

Els seus companys de partit, com no podia ser d’una altra manera, se li han tirat a sobre. Jacobins com són, nacionalistes acèrrims, no estan per a concessions d’aquesta mena ni encara que en el fons només es tracti de paraules, de pura pirotècnia retòrica. Crec fins i tot que arribada l’hora tampoc no li perdonaran aquestes desviacions del patriotisme ortodox molts dels seus actuals seguidors. Després d’anys i panys de nacionalisme espanyol, de franquisme, no s’improvisa d’un dia per a l’altre un discurs de la plurinacionalitat en un país on per parlar, i menys encara quan un no se’l creu.

A l’exsecretari del PSOE se li veu massa el llautó. Ja veurem fins on arriba el seu eixamplament de la visió del món, la seva rebel·lió. Segurament, sospito, no massa lluny.

3495 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar