Barcelona, lloguers per a rics i salaris de merda

3  

( 5 vots )

 carregant

Quan pocs mesos abans de les Olimpíades del 92 vaig caure al bell mig de Barcelona com un meteorit el primer que vaig adonar-me’n és que trobar un lloc on viure a la ciutat no era gens fàcil sobretot sent un estudiant sense un clau a la butxaca. De fet, el primer curs de carrera va ser impossible trobar un pis i em vaig veure obligat a fugir a Cerdanyola on compartia amb altres sis companys un àtic de dimensions discretes i amb totes les incomoditats. La població del Vallès, tot i que ideal per raons de proximitat per a estudiants de l’Autonòma com nosaltres, tenia poc per a oferir.  

Passats els jocs, gairebé la mateixa colla vam moure’ns per a trobar alguna cosa en Barcelona. Vam fer milions de trucades infructuoses i de visites en fals. En una de tantes gestions ens va estafar una d’aquella empreses que a canvi d’uns 100 euros dels d’ara, es comprometia a trobar-nos un pis. En realitat, aquells pispes es limitaven a facilitar-te les adreces de pisos teòricament disponibles per a lloguer que un mateix podia trobar a les pàgines d’anuncis dels diaris.

Vam trescar la ciutat de dalt a baix i la majoria de pisos, o no estaven en condicions, o tenien uns preus desorbitats. Un de tots dels que vam veure el van localitzar en un panell d’anuncis a la seu de la Universitat de Barcelona. Era, segons resava l’anunci, un pis cèntric, barat i amb totes les gràcies. La ganga estava ubicada a El Raval, en un edifici mig enderrocat. Vam trobar l’escala plena de xeringues deixades pels toxicòmans que colonitzaven la finca i la porta d’accés a la vivenda esbotzada. Uns suposats inquilins fantasmes ja feia temps que omplien aquell niu de misèria de fem i excrements. Lògicament, vam marxar d’allà fent fú com el gat.

Un dia vam trobar-ne un al carrer Trafalgar per uns 600 euros dels d’ara. Era fosc i estava mal distribuït. Quin remei!. L’administrador, un tipus amb tota la fila d’un  gàngster de Chicago, amb despatx a la part alta, ens la va clavar fins al mànec. Després de demanar-nos avals, l’avançament de dues mensualitats i un dipòsit per a cobrir possibles desperfectes al venciment del contracte, ens va deixar penjats. Tot plegat, considerava que no oferíem prou garanties. A la última, vam trobar un pis diminut al carrer Casp per uns 450 euros als que calia afegir les despeses d’escala.
Així, doncs, ens vam anxovar cinc estudiants en aquell pis d’uns seixanta metres quadrats encara no, amb un únic bany, cuina i menjador diminuts, i tres habitacions com el puny. La única sortida del pis donava a un celobert amb vistes a l’ascensor. Així vam viure quatre anys, sense cap intimitat i fent front cada any a les corresponents actualitzacions de lloguer sense rebre cap contraprestació. Val a dir, que quatre anys en què ens vam afartar de llegir coses sobre les dificultats de trobar una vivenda digna així com de la necessitat de canvis legislatius que en garantiren l’accés a tothom.  

Amb el temps, hem viscut el miratge del boom de la construcció, el malson del crack immobiliari, la tragèdia amarga dels desnonaments. Ara mateix, a més a més, patim fenòmens com el de la gentrificació o el de la colonització de la ciutat pels anomenats pisos turístics els quals estan tenint un impacte brutal en la població. La majoria de la gent no pot comprar una vivenda però tampoc no pot llogar-la. El preu mig del lloguer a la ciutat es situa en 735 euros en un país on desenes de milers de persones no arriben a guanyar ni mil euros, on la majoria dels contractes de feina són d’una precarietat escandalosa. Amb aquest panorama, la joventut ho té quasi impossible per a emancipar-se en Barcelona però tampoc en les ciutats de la corona metropolitana on els lloguers també arriben a xifres astronòmiques.

Fa uns mesos l’alcaldessa Ada Colau demanava a l’Estat que limités l’augment del preu del lloguer. L’ajuntament vol posar en marxa, a més, un Pla pel Dret a la Vivenda amb un cost total de quasi 3.000 milions d’euros, dels quals més de la meitat seran aportats per les arques municipals. Sobre el paper tot sembla molt bonic, però, la realitat és que a hores d’ara ni tan sols els activistes de la PAH semblen massa contents amb les iniciatives adoptades fins ara en matèria de vivenda pel govern Colau. La culpa, lògicament, no és de l’alcaldessa o del tot. La impressió de tot plegat és que l’administració, no importa si és local, estatal o autonòmica, poc fer ben poca cosa contra les lleis d’un mercat, el de la vivenda, tradicionalment en mans d’uns pocs molt poc disposats a fer cap ni una concessió. Sense una voluntat política clara, decisiva, de defensa dels interessos públics, dels del conjunt de la societat, no hi ha res a fer contra els que s’organitzen en les zones fosques de la legalitat o, encara, al marge de lleis que ningú no fa complir.

Segons com, des del meu punt de vista, pagar per tenir un sostre ja pot semblar un abús –i que em perdonen els liberals i la gent d’ordre-. Ara bé, pagar abusivament per un sostre de merda en un país de salaris de merda i cobertures socials precàries, té tot l’aire d’una incitació a la revolta. Per si encara no havíem patit prou, darrerament especialistes el sector i diaris parlen d’un augment del 18% dels preus de lloguer dels pisos a Barcelona. La gent acabarà vivint baix dels ponts i aleshores ja veurem qui paga els serveis d’una ciutat meravellosa com la nostra. Per a arrancar a córrer i no parar.  

5054 lectures 3 comentaris

Imprimir Enviar