Enric Millo, ni discretes ni secretes

0  

( 5 vots )

 carregant

Les suposades converses entre Madrid i el Govern a les quals es referia l’altre dia Enric Millo a TV3 posant cara d’esfinx, no són segons el sompo de Rajoy ni discretes ni secretes.

Abans que Rajoy a Millo el va desautoritzar un Xavier García Albiol enravenat, al qui se li nota molt la seva animadversió per Millo.  García Albiol, va afegir, però, un matís important com és que les administracions, la central i l’encara autonòmica, sempre tenen coses de què parlar.  Fet i fotut, la llista d’incompliments de compromisos per part de Madrid és llarga com un dia sense pa. El de Badalona va tirar de finezza per no fer massa mal dins del seu propi club i després, ja en la seva línia habitual, es va deixar de flabiols per a carregar contra els partidaris de l’acollida de refugiats sense oblidar-se de repassar als del PSC i als de Ciutadans.

És evident que l’altre dia Millo va jugar a estrateg i li va sortir el tir per la culata. Millo degué sentir l’adrenalina del rumoròleg oportunista, d’un d’aquells tipus que en la feina el qual ventilen els seus rumors per a donar-se importància davant dels altres.

Com sigui, la jugada de Millo, a part de deixar-lo amb el cul en l’aire, ha servit per a posar en relleu que l’única Operació Diàleg real continua sent la del garrot. El govern del PP no té cap pla per a Catalunya que no passi per reprimir amb tots els mitjans al seu abast l’independentisme. Valedors del nacionalisme espanyol més ortodox no faran cap altra cosa. Es senten legitimats per les urnes i, per descomptat, també per amplis sectors de la societat espanyola.

Tot plegat, l’embolic de les converses ‘secretes’ coincidia amb una entrevista del president de Prisa, Juan Luis Cebrián, en què aquest es preguntava retòricament que si Urdangarin anava a la garjola –val a dir que per furtar més que El Tempranillo- perquè no podia anar Artur Mas. Les declaracions d’una eminència gris com Cebrián, en la cuina del poder des que li va sortir el primer queixal, diuen molt de la sensibilitat espanyola amb Catalunya i són un monument al cinisme. Urdangarin potser anirà a la presó, ja ho veurem, però serà poc i per robar a mans plenes amb el consentiment d’un destacat dirigent del PP com Jaume Matas. A la infanta Cristina de Borbó, ni tocar-la. Es veu que després de tots els estudis que li han pagat els pocaropa dels contribuents, i atesa la seva condició d’amantíssima esposa, no es va assabentar mai del que feia el seu marit ni encara dels documents que ella mateix signava. D’aquí que pràcticament no li hagin tocat ni un pèl. Quin trist paper el de la justícia espanyola.  

Altrament, és evident que si Cebrián veu a Mas entre reixes pel 9N és que també veu en presó a la majoria dels líders polítics catalans juntament amb uns quants centenars de milers de ciutadans. Potser es creu, com la majoria dels dirigents del PP, que escarmenant-ne uns quants s’ha acabat el problema. Inhabilitaran a cor que vols, multaran i emmanillaran i no es cansaran de dir les ganes que tenen de dialogar.

Ben mirat, entre Cebrián i Rajoy, entre l’Espanya nostàlgica del No-Do i l’Espanya amb una mà de pintura vermella, no s’aprecien gaires diferències. Però això no és cap novetat.

1488 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar