Gibraltar, encara...

5  

( 3 vots )

 carregant

La primera vegada que, allà pels anys vuitanta, un bon amic meu va dur un anglès a menjar a casa, al seu pare, de poc no li agafa un cobriment de cor. El xicot havia aterrat pel poble fugint de vés a saber quins problemes i amb la sola idea de guanyar-se uns duros mentre durés la collita de la taronja. No era l’únic cas. Per aquella època molts nois d’aquí i d’allà, marroquins, portuguesos, espanyols d’arreu, feien el mateix camí. Val a dir que la majoria no se’n sortien. Només uns pocs superaven l’hivern o aconseguien establir-se en el poble.

L’anglès formava part del grup dels sense sort. A penes sabia alguna paraula en castellà i no coneixia ningú, ni sabia tampoc per on començar. Malvivia en un pis mig enderrocat sense mobles ni electrodomèstics i la majoria dels dies passava més fam que un lladre. El meu amic se’l va endur a dinar un dia que el va veure molt apurat. Assegut a taula amb la família, aquell jove alt com un sant Pau, ros, d’ulls blaus, es va fotre un bon plat d’arròs caldós amb una barra de pa sense quasi ni respirar. En acabar, va fer totes les reverències que va saber i se’n va tornar pacíficament i agraït al seu cau.

Quan es van quedar sols, el pare, un jornaler nascut en plena postguerra i criat en un ambient catòlic, li va recriminar que li hagués dut aquell insòlit convidat. Tot plegat, els anglesos eren tots, sense excepció, uns pirates, uns malfactors manats per un gallimarsot i una colla de marquesos efeminats. Per si encara no fora poc, eren protestants i, per tant, enemics acèrrims dels bons espanyols. D’altra banda, les angleses eren totes uns putots que es passejaven a l’estiu ensenyant el cul i posant-se al llit amb el primer que es posava a tir. De tots els mals, el pitjor, el que més sentia aquell patriòtic jornaler, era que hagueren robat Gibraltar malgrat els ‘collons’ demostrats pel difunt general Franco en tot aquell assumpte del penyal. Tot seguit, va referir encara una anècdota sobre el destí sinistre durant els temps de la dictadura d’uns turistes britànics que en un hotel de la costa Andalusa, beguts com un bocoi, van gosar ultratjar greument la bandera espanyola. Amb Espanya, quedi clar, no s’hi jugava.  

Certament, aquell pobre desgraciat s’havia empassat bé l’ham de l’enemic exterior abastament difós per la propaganda del règim. Ningú no li havia explicat, però, que els gibraltarenys per res del món volien ser espanyols. Com tampoc ningú no li havia explicat que els fills dels capitostos de la dictadura, posats a rebre una educació, preferien els col·legis britànics als espanyols, la majoria d’ells en mans de religiosos retardataris amb una preparació pedagògica sovint pobra. Com Espanya no hi havia res i Anglaterra era el mateix infern.

Han passat els anys però el nacionalisme espanyol, notablement el que representa el PP, en molts sentits continua alimentant aquell mite del pirata anglès. Ho fa sobretot quan les coses els hi van mal dades i convé mantenir al personal entretingut.

Igual que ahir, també, ells continuen enviant els seus fills a les bones escoles angleses mentre els dels jornalers han de conformar-se a viatjar a Londres per a posar cafès i  netejar de pixums els vàters públics.

Aquests dies torna al debat públic l’assumpte de Gibraltar, ara a compte del Brexit, una broma de mal gust del populisme anglès de conseqüències imprevistes. Alguns anglesos, tant o més conservadors que la senyora Cospedal, ja han dit davant de les pretensions espanyoles sobre el penyal que el defensaran fins les darreres conseqüències. Això és, amb vaixells i avions de guerra, amb coets i trets de canó. A Madrid, que es feien il·lusions a aconseguir una sobirania compartida jugant amb la por dels gibraltarenys a quedar fora d’Europa, s’han quedat amb tres pams de nassos i ara si no volen tensar més la corda potser s’hauran de mossegar la llengua.

Això no obstant, continuaran reclamant Gibraltar al·legant que es tracta d’un cas no resolt de colonialisme, el mateix, per cert, que practiquen ells amb tots els Països Catalans cada vegada que passen la safata dels impostos o que envien la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a patrullar al carrer sense cap ganes d’entendre la llengua dels indígenes.

En fi, poden reclamar-la tant com vulguin perquè, de moment, al penyal no hi ha ni Déu, ni el més fava, que vulgui ser espanyol. Per quins set sous ho haurien de voler? Potser a la última Gibraltar serà espanyol, quan les cabres tindran llana...

6771 lectures 5 comentaris

Imprimir Enviar