Mónica Oltra o del soroll i la música

4  

( 4 vots )

 carregant

La vicepresidenta de la Generalitat valenciana Mónica Oltra l’altre dia se li va tirar al coll de Rajoy quan aquest va prometre per a Catalunya inversions per uns 4.200 milions d’euros. L’Estat, va dir a les Corts valencianes, només atén a aquells que fan més soroll. Després, als micròfons de Ràdio Nacional d’España, va reblar el clau: “No és possible que al que munti el ciri més gran li tapin la boca amb inversions, i en canvi, als governs que estem des de la responsabilitat, el rigor i els números defensant els territoris i les persones que hi viuen, se’ns ignori directament”. Així les coses, va assegurar que ella també s’estava plantejant muntar el ciri valencià de la mà dels empresaris del terreny –els mateixos que van estar donar suport durant dues dècades al PP- i de la societat civil –aquella que no sabem on estava quan el PP robava a mans plenes o se’n fotia de les víctimes de l’accident de metro de València-.

Tot plegat, Oltra va reaccionar a la manera clàssica del regionalisme més ranci o, si es vol, de l’espanyolisme de casta. Va fer com qualsevol Susana Díaz o Guillermo Fernández Vara, insinuar els miraculosos efectes d’un suposat victimisme català a l’hora del reparto, amb la idea, naturalment, d’excitar la tribu pròpia. I, a més, va manifestar la possibilitat inquietant que els catalans se’n dugueren el tall del pastís que pertocava a l’infrafinançat País Valencià. Tot ho va dir a consciència, amb el cabàs d’arreplegar vots agafat ben fort per les dues nanses, perquè d’idiota no en té res. A València, l’anticatalanisme, el salvatge però també el subtil, per desgràcia encara es confon amb la defensa dels interessos “rechionals”. En determinats sectors de la població quan més anticatalà més valencià s’és. Una temptació molt gran per a un qualsevol dirigent de l’esquerra el qual sembla que tingui que demostrar cada segon que respira la seva “valenciania” davant de la dreta casposa del terreny, la que atorga passaports i escapularis. Contents deuen d’estar els nacionalistes que li donen suport polític des del Bloc o els milers de valencians que la voten pensant-se que el seu valencianisme té més d’Estellés que de Don Teodoro Llorente.   

Fet i fotut, resulta trist que per a Oltra, com per a l’immensa classe dirigent espanyola, encegada pel prejudici anticatalà, tot això del procés es redueixi a soroll. És a dir, allò que fan els nens per tocar els collons als seus pares o les traques quan exploten o els perols quan els piquem amb una cullera. Però cal aclarir a Oltra que allò que sona a Catalunya no és soroll, és música, la d’una societat amb una forta consciència nacional que des de fa generacions intenta fer valdre els seus drets contra un Estat unitarista i parasitari. D’un país que des de 2010 protagonitza una revolta de caràcter pacífic, civil i democràtic, insòlita en Europa, per tal d’aconseguir la seva independència. Les coses són així de no ser que Oltra vulgui veure darrere del soroll que diu que escolta, la pèrfida burgesia catalana manipulant uns quants milions de ciutadans desinformats que és, justament, la única cosa que saben i volen veure a Madrid.

A la última, resulta que les inversions que va prometre Rajoy eren totes de mentida i que, vés per on, els pressupostos de l’Estat han deixat en una mà davant i una mà darrere als valencians i als catalans.

La cosa és tan greu que les mateixes Corts valencianes han protestat formalment i amb tota la raó i fins i tot en l’aire plana la voluntat d’una sublevació valenciana, ma non troppo, contra Madrid després de diversos intents de protesta i reivindicació d’una politesse enervant.

És una llàstima que catalans i valencians, amb interessos tan compartits, no puguin ajuntar forces per lluitar contra el mateixos mals crònics que els afecten. En aquest cas, com en molts altres, la reacció calculada d’Oltra és conseqüència dels molts els efectes col·laterals i a llarg termini del sucursalisme polític que ha tenallat els valencians des de sempre. Quanta raó que tenia Joan Fuster ara que alguns el voldrien una nobilíssima relíquia com el braç incorrupte de Sant Vicent de la Roda.  No és soroll, és música, prou que ho sabem.

Francesc Viadel  

15945 lectures 4 comentaris

Imprimir Enviar