I si passa, què passa amb els balears?

0  

( 3 vots )

 carregant

Aquest any la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) dedica uns dies a conèixer la situació del català a les Illes. De la federació en formen part algunes de les entitats més actives en defensa de la llengua com són El Tempir d’Elx, Els amics de la Bressola, L’STEPV-Intersindical Valenciana, Obra Cultural Balear, Escola Valenciana o l’STEI Intersindical, entre moltes d’altres. Són entitats civil del tot necessàries en uns territoris on la política no sempre ha jugat a favor del català per vacil·lacions, pragmatisme o simple hostilitat.
 
Divendres passat vaig assistir a l’Espai Mallorca de Barcelona a la xerrada de Bernat Joan Marí presentada per l’actual presidenta de la FOLC, la mallorquina Maria Antònia Font.

Bernat Joan Marí és un magnífic poeta i dramaturg eivissenc, professor i exeurodiputat republicà. Col·laborador en diferents diaris i prolífic assagista, ha estat durant tots aquests anys un autèntic dinamitzador de la vida cultural a Eivissa. L’actual presidenta de la FOLC és molt coneguda pel seu paper al front de l’STEI Intersindical de les Balears. Fet i fet, es va convertir en un dels principals rostres de la marea verda que va posar al caire de l’abisme polític a José Ramón Bauzá, un dels líders del PP més catalanòfobs.
 
Escoltant Bernat Joan, podem arribar a la conclusió que la situació del català a les Balears és, com a mínim, complicada. La lluita per l’existència pública de la llengua es complica per la pressió demogràfica, especialment a Eivissa, per les dificultats de vertebració territorial o pels constants canvis polítics que hi hagut amb tots els seus ets i uts. Els governs progressistes han fet tirant a poc i els de dreta, sobretot durant la darrera etapa, han intentat l’arraconament definitiu del català. Com sigui, a hores d’ara, segons explicava el conferenciant, el món educatiu i, en general, el món civil, viu un cert alleujament, una mena de compàs d’espera després de patir la major ofensiva contra la llengua des del restabliment de la democràcia.  Amb una altra política, és clar, que les coses podrien canviar molt.
 
Després de fer un repàs exhaustiu de dades Bernat Joan va acabar preguntant-se: “I si passa el què ha de passar, què passarà amb els Illes?”. El mateix conferenciant es dolia que aquest fos un debat segrestat en la política balear. Si fa no fa, com al País Valencià on els únics que parlen de la independència de Catalunya, són, com a les Illes, els polítics del PP per a reafirmar el seu espanyolisme i en un intent d’agafar amb el peu canviat els partits de l’esquerra.

Però si passa allò que ha de passar, com aventura Bernat Joan, les coses per força hauran de canviar. A les Illes, però, també al País Valencià, a la Catalunya Nord o a la Franja. El professor eivissenc està convençut que amb un Estat català al darrere, a Madrid li costarà molt més justificar el seu menysteniment, hostilitat contra la llengua catalana en aquells llocs on la seva posició és més feble, a Alacant o a Eivissa, posem per cas. És una possibilitat, sense dubte. I una esperança, és clar, per a uns territoris que durant els darrers anys han patit una escalada intolerable d’actes de discriminació lingüística. Per si encara no fora poc, al País Valencià ja fa temps que no compta amb mitjans de comunicació públics en valencià, sense poder rebre TV3 després de l’acarnissada persecució de l’inefable president popular, Francisco Camps. A la Franja, sense cap reconeixement oficial i exclòs del sistema educatiu, la supervivència del català es veu seriosament amenaçada tal i com advertia en 2015 un informe de la Plataforma per la Llengua.

Tot plegat, la situació fora de Catalunya, en general, ha tendit a empitjorar.
 
Certament, l’existència d’un Estat català pot pal·liar aquesta situació, però, no hem de perdre de vista tampoc que una derrota política dels catalans pot animar Madrid a considerar l’enfortiment de la posició del castellà. L’escola, especialment a Catalunya, en seria la gran perjudicada. No en va, l’espanyolisme ha percebut el sistema educatiu com el més gran dels perills per a l’hegemonia d’un castellà que utilitzat políticament dóna sentit a la idea d’una Espanya inequívoca i uniforme.  
 
Tot està per veure. A la última, el català ha sobreviscut en condicions molt més penoses que no les d’ara, sense Internet, sense televisions ni ràdios, sense diaris, sota el jou d’un Estat autoritari que no s’ha estalviat mitjans per aniquilar-lo. Al capdavall, tot depèn dels qui el parlem.

11000 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar