De referèndums i colpisme

3  

( 5 vots )

 carregant

De la resposta del Govern d’Espanya i els seus acòlits a la proposta de diàleg feta pel president Puigdemont, a aquestes alçades ningú no podia esperar cap altra cosa que no fos escoltar el bram d’un ase enfurismat. La Ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, un dels personatges més sinistres de la política espanyola, va comparar directament el referèndum amb un cop d’estat. Poca broma. Ho diu la senyora que mana els tancs i els avions d’un exèrcit que fins despús-ahir encara estava manat pels generals que van sollevar-se contra la República i van massacrar desenes de milers de civils indefensos.

Com el seu col·lega Méndez de Vigo o la mateixa Sáenz de Santamaría que també ha advertit que l’estat té eines suficients per defensar-se del que considera un autèntic xantatge, digueu-li agressió si voleu, per part del Parlament de Catalunya. Així mateix, el delegat del Govern, l’ínclit i obedient Millo, ha disparat en la mateixa direcció. De manera molt poc laberíntica ja ha advertit que Catalunya s’hi juga el seu autogovern de fireta si persisteix. Un autogovern que ja no fa servei ni als catalans que no volen la independència. Una altra cosa serà com i de quina manera liquiden l’autonomia. El marge de maniobra jurídic en aquest sentit sembla molt estret amb la qual cosa vés a saber quantes vegades s’hauran de pixar la Constitució, practicar el colpisme. 

Avui el qui ha bramat ha estat el sempre lacònic president Mariano Rajoy que ha comparat el ‘procés’  amb les ‘pitjors dictadures’. Ja veus, justament ell, el líder d’una formació política alletada en el franquisme, genèticament franquista, incapaç de negar-lo ni quan li ho demanen els màxims organismes internacionals. D’un partit, altrament, que ha utilitzat la justícia, els instruments repressius de l’estat tant per amagar la seva putrefacció com per a torpedinar l’independentisme català com si això d’aquí fos, justament, el Xile o l’Argentina de Pinochet i Videla en la seva versió amable. Tot plegat, l’odiosa comparació de Rajoy ha estat la seva resposta a l’oferiment de pactar un referèndum.

Sens dubte, els manaires del PP han tirat pel dret i, ara mateix, el que estan fent és molt més que generar un clima de por. De fet, s’estan legitimant per a poder desenvolupar tota la seva capacitat repressiva contra els catalans enmig d’un ambient d’aparent descomposició política de la dreta així com del sistema democràtic espanyol, ideològicament curcircuitats, encegats pel seu nacionalisme del XIX.

Van molt errats, però, si es pensen que amb unes quantes inhabilitacions, multes, el desplegament d’uns quants efectius armats tal volta, en definitiva, amb l’ús de la força, tallaran de soca-rel el que s’ha anat configurant com una autèntica rebel·lió civil per part d’una majoria de la societat catalana que en el millor dels casos es sent humiliada i abandonada per Espanya, d’una societat amb un arrelat sentiment de nació que vol expressar-se, emancipar-se democràticament d’un estat que sempre hi ha jugat a la contra.

La negativa del Govern espanyol a dialogar, el silenci del PSOE –també del de Pedro Sánchez- auguren un escenari convuls. La Catalunya revoltada pot ser la coartada perfecta per a intentar salvar una dreta infecta i ancorada en el passat, però, també pot ser a la curta la seva pròpia tomba.

De totes les possibilitats que tenia Madrid, finalment, com sempre, de moment han optat per la única que saben manejar amb una certa destresa: la del garrot. Com sigui, molta gent pensa que al final no passarà res. S’equivoquen. Ja està passant. 

7200 lectures 3 comentaris

Imprimir Enviar