De tancs, morts i imbecil•litats

8  

( 5 vots )

 carregant

El primer en escalfar-se la boca a compte de l’ús de la força de l’Estat contra el referèndum i de les suposades fantasies bel·licistes dels independentistes ha estat el diputat, Xavier García Albiol. El líder del residual PP català ha assegurat que a alguns independentistes –no sabem quins en concret, però- estan desitjant que l’Exèrcit –l’espanyol, s’entén- entri per l’avinguda Diagonal per a prendre el poder de les institucions catalanes. Això és exactament pel mateix lloc per on el febrer de 1939 van desfilar victorioses les tropes franquistes davant de Franco mentre els escamots d’afusellament anaven a tota paleta. Amb tot i això, convençut que més d’un es fotrà, ja ha advertit que la sang no arribarà al riu.
 
L’altre intel·lectual que s’ha atrevit a especular sobre els foscos desitjos de l’independentisme ha estat Toni Bolaño. El columnista de La Razón, el New York Times dels més carabasses de l’escola,  ha afirmat en TVE que la CUP vol internacionalitzar el seu partit a base de “cremar el carrer i que hagi morts”.  Tant l’un com l’altre, s’han caracteritzat per tenir mes cara que esquena, la llengua molt llarga i unes ocupacions professionals molt ben remunerades sense que, això no obstant, se’ls conegui cap mèrit especial.
 
D’Albiol s’han fet fins i tot reculls de les seves frases més xenòfobes que no cal ara i aquí repassar. L’exjugador de bàsquet –com Bolaño- té l’habilitat de dir-la de l’alçada d’un campanar sense despentinar-se com ara que la corrupció dins del seu partit és una qüestió del tot anecdòtica tal i com va afirmar despús-ahir davant els micròfons de Catalunya Ràdio. És innegable que amb la que està caient s’ha de tenir la cara més dura que un sac de xavos per a fer una afirmació com aquesta.
 
Bolaño segueix el mateix llibre d’estil d’imbecil·litats per a casos d’urgència que Albiol. A banda de ser conegut per haver amollat un grapat d’estupideses vàries sobre multitud de temes, el seu nom va sonar també per haver amargat la vida d’alguns periodistes mentre va ocupar el càrrec de director de comunicació de  presidència de la Generalitat durant el mandat de José Montilla.
Loquaç com un lloro gris africà de cua vermella en una ocasió es va atrevir a assenyalar en BTV a quins actes podia o no assistir Pasqual Maragall atès el se estat de salut mental. Amb això crec que està tot dit.
 
De veritat es pensen aquests dos personatges que en ple segle XXI, hi ha cap ciutadà català amb dos dits de front que somiï veure els tancs desfilar per la Diagonal? Que fantasiegi amb una acció repressiva qualsevol?. No és possible. Una altra cosa és que molts ciutadans, després d’escoltar els comentaris amenaçadors que s’han fet des de Madrid, no descartin a hores d’ara la possibilitat d’una preocupant escalada de tensió que ningú no vol. Certament, de somiar amb la repressió, en el martiri com vol Albiol, a demanar un esclariment públic de les amenaces com a fet el president Puigdemont se’n va un pam.
 
De moment, els únics que tenen fantasies d’aquesta mena, tan tenebroses com repugnants, han estat tipus del tarannà de l’exportanveu del president Aznar, Miguel Àngel Rodríguez que en 2016 va assegurar que a Artur Mas el que li feia falta era un afusellament o bé dels centenars d’imbècils profunds que dia sí i dia també volen enviar als catalans a les cambres de gas pel fet, simplement, de ser catalans sense que la policia ni els jutges moguin un dit per a posar-los a lloc.
 
És el que té la mala fe i l’amor a la cartera, que no coneix límits, que no atén a raons.

2555 lectures 8 comentaris

Imprimir Enviar