Contra els Països Catalans

Aquest mes de juny una delegació de membres de la Fundació Jaume III de Mallorca han visitat la seu de Lo Rat Penat a la ciutat de València. El Diari de Balears se n’ha fet ressò i fins tot ha apuntant a la reedició d’una vella aliança contra els Països Catalans impulsada a principis dels 2000 per l’advocat exfalangista Juan García Sentandreu, en aquell moment líder del violent Grup d’Acció Valencianista (GAV). El mateix Sentandreu assegurava el maig de 2005 que l’objectiu de la Plataforma Constitucional i Autonomista que havia fundat -i de la qual en formaven part la fundació Nou Valencianisme, creada també per ell en 1998, l’Academia de Sa Llengo Balear, l’associació Convivència Cívica Catalana i la Federación de Asociaciones Culturales de Aragón Oriental- era el d’aturar, “el crecimiento de las reivindicaciones pancatalanistas que no encuentran la adecuada respuesta por parte de unos partidos nacionales que consienten y ceden a las presiones de Esquerra Republicana de Catalunya”.
 
Tant una entitat com l’altra defensen que el valencià i totes les diferents varietats del balear són llengües distintes del català basant-se en teories forassenyades. Totes dues estan també compromeses en la lluita contra una suposada annexió del País Valencià i de les Illes per part de Catalunya. Val a dir, que les seves teories filològiques no tenen cap reconeixement acadèmic i que com a associacions no alcen un gat del ‘rabo’ encara que en els territoris on arrelen, l’anticatalanisme tingui un certa acceptació. Una catalanofòbia que molt sovint, i convenientment instrumentalitzada pel PP i C’S, arriba a condicionar la vida política. Com sigui, és evident que l’anticatalanisme balear ha trobat una font d’inspiració en el blaverisme valencià i que des de fa uns anys segueix el mateix guió: explotar el prejudici contra els catalans inculcat des del nacionalisme espanyol i mantenir la llengua catalana en la somnolència folklòrica i la invisibilitat pública. Al capdavall, reforçar el sentiment a ultrança d’espanyolitat explotant la por a  la destrucció de la particularitat regional per part dels odiats catalans dirigits per un imperialisme ara burgés, ara marxista.  

El PP –recentment també la seva marca blanca- ha estat la formació que més rèdit polític n’ha obtingut. La dreta espanyola duu anys negant l’existència dels Països Catalans i per tal que quedi ben palès ha impulsat nombroses mocions en aquest sentit en ajuntaments i parlaments. Com no podia ser d’una altra manera, el procés català ha animat de nou les mostres d’aquest negacionisme. Fins i tot, l’exdiputat de C’S en les Corts valencianes, Alexis Marí (marit, per cert, d’una altra extaronja, Carolina Punset) un dia que es va aixecar graciós va recórrer el País Valencià en cotxe per a recollir evidències de la no existència dels Països Catalans. Unes evidències que van ser magnànimament publicades per l’edició local de l’ABC entregada en cos i ànima a vigilar les maniobres del catalanisme invasor i en defensar el ‘valenciano’ no català encara que per cobrar les subvencions de la Conselleria publiquin un valencià exquisit, atès a la norma vigent aquí, en Puigcerdà, Alacant o en Vall-de-roures.

Res, però, com les declaracions solemnes. El 2013 el PP balear es va votar tot solet una moció en el Parlament balear en què s’afirmava que els Països Catalans no existien i, per tant, òbviament, les Balears no en podien formar part. En la seva intervenció el diputat de Més, Nel Martí, va assenyalar una altra obvietat: si no existiren, la proposta d’’ateisme’ dels populars potser no seria necessària. Uns mesos més tard el PP valencià repetia la maniobra exactament en els mateixos termes. Des de les files dels conservadors es justificava la iniciativa en el fet d’evitar que “la Comunidad”, acabés   “salpicada por los vómitos del nacionalismo irracional por culpa de las pesadillas de algunos”. El diputat que va defensar la moció, Jorge Bellver, amenaçat electoralment en aquell moment per Compromís, no es va estar d’acusar a la coalició valencianista de ser “agente a sueldo del pancatalanismo más radical” mentre que d’Esquerra Unida va assegurar que tenien la “desfachatez” de no creure que el poble valencià era diferent del català. Dues mentides dignes de Bellver. La portaveu de Compromís, Mónica Oltra, en aquell moment en l’oposició i amb menys vergonyes que ara, es va afanyar a contestar-li a Bellver que el que necessitaven els valencians eren solucions i no “misèries morals i intel·lectuals”. Altrament, va qualificar el text d’”insult”. Avui, amb tot el PP ensumant agents al servei de Junqueras i Puigdemont, no crec que hagués estat tan explícita.  

El cas és que passi el que passi a Catalunya del cert que l’espanyolisme s’esforçarà més encara en evitar el contagi català, en mantenir els murs de la incomunicació cultural, lingüística i política ben alts tal i com reclamava a Madrid el llavors president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra.
Com sigui, és evident que els qui més creuen en els Països Catalans no són pas els catalunyesos, els valencians, els aragonesos de la Franja de Ponent o els balears, sinó els espanyols i quan més espanyols més convençuts n’estan.

Tot plegat, ells més que ningú, aquests descreguts, fan bona la metàfora sobre la unitat que allà al segle XIII va escriure el cronista Ramón Muntaner: “I si algú em demana: quin és l'exemple de la mata de jonc?, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”