L’estúpida oferta de Rajoy a Catalunya

5  

( 9 vots )

 carregant

Els rasputins del nucli dur de Rajoy acaben de filtrar a la premsa conservadora catalana que després de l’1-O el Govern central oferirà als catalans més finançament i inversions en infraestructures. L’oferta a aquestes alçades del ball és com per morir-se de riure. No van cedir en res abans de l’esclat sobiranista ni tampoc no ho van fer després. Ni volien, ni podien atès que haurien posat en perill tota l’estructura parasitària de l’Estat. La condició catalana de contribuent a les arques espanyoles –com la dels valencians i els balears- no és cap mite del nacionalisme català, és una realitat contable.    

D’altra banda, és evident que després de posar les urnes i del pas de la piconadora judicial espanyola per damunt dels principals dirigents polítics del país, Madrid tindrà molt difícil trobar ningú amb qui parlar de res. Tret, és clar, que acabin de dinamitar l’autonomia i que situïn al capdavant de la Generalitat un Millo qualsevol assessorat per una munió de fidels buròcrates arribats de tota Espanya i escortat per una guàrdia pretoriana de guàrdies civils.

No és possible que els alegres filtraires del PP, ni cap dels seus dirigents, es creguin que sobre una Catalunya políticament assolada, humiliada, podran asseure’s a parlar sobre quatre concessions com si no hagués passat res. L’estúpida i oficiosa oferta de més inversions només potser o un globus sonda a la deriva per veure si hi ha algú que pica; o un espectacular exercici de cinisme; o, en darrer terme, una cortina de fum més per a ocultar la repressió política que han desencadenat contra els catalans davant la mirada atònita del món democràtic. Una fumera encara més gran que la que han aixecat a compte de l’activisme dels d’Arran donant a entendre que Catalunya està en flames i el govern de la Generalitat captiu d’un exèrcit roig més poderós i nombrós que el que va dirigir Gueorgui Júkov contra les tropes d’Adolf Hitler.

Encara no hem vist tot, però. El president Carles Puigdemont donava a entendre  l’altre dia a través de l’agència Bloomberg que no descartava la possibilitat d’anar a la presó. Junqueras s’ha preguntat retòricament si l’Estat està disposat a castigar-lo apropiant-se dels seus béns. El calvari judicial de Mas, Rigau i Homs pot acabar amb una severa condemna econòmica executada per un Estat on no es lliuren de la sospita de corruptes ni tan sols els jutges i els fiscals. Les entitats sobiranistes han estat multades severament. No sabem encara quanta gent pagarà car la seva gosadia. No oblidem tampoc que la ínclita ministra Cospedal ha amenaçat amb l’exèrcit. Tots els escenaris són possibles sobretot quan hi ha un Govern com el del PP sense imaginació política, tenallat per la corrupció, tancat en la seva closca ideològica, en la seva limitada visió de la realitat social, cultural i política del país que aparentment dirigeix.

Òbviament, els mateixos filtraires avisen que el PP no vol sentir ni a parlar d’una reforma constitucional que, sent com és una proposta del PSOE, ja ens podem imaginar com serà de limitada. És un meló que diuen que no volen obrir segurament perquè ja saben que un meló una vegada obert se’n va tot en quatre mossegades.

De l’oferta de Rajoy, doncs, podem dir com deia Sant Vicent Ferrer: “la bufa del bou, tot aire”. Una vegada més es fa palès que el PP no tan sols no sap com resoldre la incògnita de Catalunya si no que, a més, en el fons no vol ja que abordar aquest en definitiva és abordar el problema d’una Espanya grande y libre incapaç de sortir del laberint diabòlic en què la van situar les forces reaccionàries l’endemà del 18 de juliol de 1936 fent valdre la lògica de dos segles d’hegemonia del pensament reaccionari.

Després de l’1-O qualsevol oferta de Rajoy en el sentit en què s’ha donat a conèixer serà un acudit sense gràcia. El més probable és aquesta tardor ens trobem amb una Catalunya més disposada que mai a plantar cara a l’immobilisme del nacionalisme estatista espanyol i, també, amb un nacionalisme espanyol tan o més radicalitzat com el d’ara, descol·locat, descobert davant de l’Europa democràtica. Això, és clar, si les coses no es precipiten molt abans.

3588 lectures 5 comentaris

Imprimir Enviar